Dol a Porto i al fut­bol por­tuguès. Un dels seus diri­gents més lle­gen­da­ris, Jorge Nuno Pinto da Costa, va morir dis­sabte als 87 anys. con­ver­tit en un del pre­si­dent de la història del fut­bol amb un dels pal­ma­re­sos més remar­ca­bles. Va ser pre­si­dent del club durant 42 anys (1982-2004), etapa en què va assa­bo­rir 68 títols naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals, fet que el va con­ver­tir en el diri­gent més con­de­co­rat de la història de l’esport mun­dial. Aquest cap de set­mana molts afi­ci­o­nats han recor­dat la seva figura als car­rers de la ciu­tat.

Va tocar el cim en la final de la copa d’Europa del 1987 con­tra el tot­po­derós Bayern de Munic i que es va deci­dir amb el famós gol de tacó de l’algerià Rabah Mad­jer. Aque­lla victòria va ser la cer­ti­fi­cació de la pri­mera pro­mesa que va fer quan va aga­far les reg­nes del club, posar punt i final al cen­tra­lisme del fut­bol del seu país que havien pro­ta­go­nit­zat històrica­ment el Ben­fica i l’Spor­ting. Aquell mateix any l’equip va asso­lir la copa Inter­con­ti­nen­tal i unes mesos després la Super­copa euro­pea.

El 2002 Pinto da Costa va fer una de les seves ope­ra­ci­ons més arris­ca­des, lliu­rar el pri­mer equip a un novell com José Mou­rinho, que estava tre­ba­llant al Barça teòrica­ment com a tra­duc­tor de Bobby Rob­son. Un any després, l’equip va aixe­car la copa de le la UEFA i el 2004, la seva segona copa d’Europa en una espec­ta­cu­lar exhi­bició en la final con­tra el Mònaco (3-0). Mou­rinho ha defi­nit Pinto da Costa, en el seu compte d’Ins­ta­gram, com “el meu pre­si­dent.”

Als anys noranta el Porto, de la mà de Fer­nando San­tos, també va ser el gran domi­na­dor del fut­bol del seu país. Al final del seu man­dat va sumar 23 lli­gues, 15 copes, 22 super­co­pes, dues copes inter­con­ti­nen­tals, dos Cham­pi­ons, una copa de la UEFA, una Europa Lea­gue, una Super­copa d’Europa i una copa de la lliga.

Durant la seva etapa de pre­si­dent, la secció d’hoquei sobre patins va ser dos cops campió d’Europa.