Ja sabem que els jugadors cobren molts diners. Hi ha professionals de molts altres sectors que també ho fan i tampoc els ho estem retraient tot el dia. Sabem que tenen vides plenes d'opulència i que són uns privilegiats. Però això no justifica que moltes vegades se'ls acabi tractant com a pures mercaderies. Les jornades de seleccions en són un bon exemple. Es dóna per descomptat que els jugadors del Barça, com els de la resta de clubs, han d'anar a jugar allà on els diguin les federacions i en les dates que considerin oportunes. Que Abidal ha d'arrossegar-se entre els trossos de gespa arrencada d'un camp de futbol de Romania o que a Messi l'han portat a fer gira a Bangladesh perquè els aficionats del país el vegin córrer enmig d'un bosc de cames nigerianes. Les federacions cada cop tenen menys escrúpols a l'hora de comerciar amb la imatge dels jugadors i les normatives les emparen. La llei espanyola, per exemple, tipifica com a infracció greu la falta “no justificada” a la convocatòria d'una selecció i estableix sancions d'inhabilitació i privació de llicència. Ja és curiós que algú que aparentment té el món als seus peus, que cobra set o vuit milions d'euros a l'any i que pot comprar gairebé qualsevol cosa, no tingui el dret a decidir si vol o no vol defensar la samarreta d'un país determinat.

L'última moda és que els jugadors venguin els seus propis drets a una empresa. Un inversor –no un club de futbol– compra un jugador –una persona, al cap i a la fi– i els diners que generi en el futur seran seus. La fórmula es va començar a utilitzar al Brasil i el Barça la va experimentar quan va fitxar Keirrison i Henrique a l'empresa Traffic. Allà, solen ser els joves talents de famílies pobres i els clubs endeutats els que accedeixen a hipotecar el seu futur per rebre per avançat un grapat de diners que en aquell moment els fan sortir de la misèria. Passem de l'intermediari que cobra per fer una feina a l'agent-inversor que ja no és empleat sinó propietari. Un sistema que es considera il·legal a Anglaterra, però que ara, amb la crisi, ha arribat a la lliga espanyola. Als clubs i als jugadors els enlluerna el diner fàcil, però podem imaginar-nos que un d'aquests fons d'inversió pogués condicionar tota una lliga depenent d'on li interessés col·locar la seva borsa de jugadors? Poc s'hi pot fer, si els mateixos professionals ho accepten. El sindicat ha posat la lliga potes enlaire per exigir que els clubs paguin els deutes. Els preocupa molt que els jugadors no cobrin l'última mensualitat, com és normal, però els deu preocupar menys que un inversor especuli amb el valor d'un jugador com si es tractés d'un gerro xinès, perquè no els hem sentit denunciar-ho amb la mateixa vehemència amb què parlen de la famosa vaga.