Foscor

La Nova Creu Alta manté encara aquell romanticisme; és un estadi poques vegades remodelat i que de nou només té que en va haver-hi un de més antic. La vella Creu Alta estava situada en ple barri de la Creu Alta i va ser substituït per pisos en plena remodelació de la ciutat en els últims anys del franquisme amb el vistiplau de les autoritats corresponents. Tot plegat, en una època, en què amb el Centre d'Esports presidit per Josep Burrull Bonastre (1964-76), la ciutat de Sabadell es va convertir en Ciudad Piloto del Deporte Español i va ser dotat d'un grapat d'equipaments, entre els quals, el nou estadi creualtenc.

Al temple arlequinat se n'han viscut de tots els colors. Els primers anys van destacar sobretot per la potència de l'equip, a l'altura del seu estadi. El Sabadell estava a primera divisió i només va trigar dos anys a disputar competició europea. El 1969, la generació de Pini, Marañón, Garzón, Romero i Pepe Martínez va disputar la copa de Fires en què en el partit d'anada va vèncer el Bruges per 2-0. “En l'anada ens vam trobar amb uns angelets i en la tornada ens van apallissar [5-1]”, assenyala Mario Rolando, Pini, una de les referències d'aquell equip i l'estranger amb més partits disputats amb l'arlequinada (155).

Anys de plom

La dècada dels 70 va estar marcada pels descensos perquè el Sabadell no va ser capaç de mantenir-se a primera divisió i va tastar dos anys la segona B. Amb tot, va haver-hi un partit especialment recordat, un 3-0 contra el Real Madrid. “Normalment sempre que venia el Madrid hi havia molt ambient, però aquell partit va ser especial, perquè l'ambient que es va viure poques vegades s'ha repetit”, assenyalava Chango, jugador en aquella època i un dels tres entrenadors en el descens a tercera el 2006, en què l'equip va tocar fons.

De fet, l'ambient ha estat l'aspecte principal que ha anat decreixent al llarg dels anys. Als 80 encara l'equip es va mantenir a segona divisió, però en els “anys de plom”, als quals es refereix Chango, a partir dels 90 i la primera dècada del 2000, en què l'equip no sortia ni de les crisis institucionals ni del semiprofessionalisme, va decréixer molt la massa social. “Jo recordo partits en què la gent estava pujada damunt les tanques publicitàries”, assegura Lino, estrella arlequinada dels 80. “A la meva època venia més gent de la comarca, encara que no hi havia més de 5.000 socis; però ara el futbol ha canviat molt”, afegeix Chango. “Jo també recordo els partits contra el Madrid, hi havia molta gent”, diu Robert Elvira, dels 80. “Van ser anys convulsos els que em van tocar viure a mi”, explica Genís Garcia, capità quan l'equip viatjava sense rumb per a segona B. “Fa enveja veure com tothom ha viscut etapes en què es vivia un ambient de gala”, resumeix David de Navas, peça clau actual, enyorant el partit contra l'Eibar.