Llàgrimes contingudes plenes de ràbia, les de Fernando Llorente quan va marcar el gol que feia avançar el Sabadell contra l'Sporting diumenge passat a El Molinón. La sensació d'injustícia ha perseguit aquest jugador que, igual que en l'etapa de Carreras (nou partits, amb el de Sant Pol a la banqueta), semblava destinat aquest curs a l'ostracisme. “Potser no he estat del tot just amb ell. Quan millor ha estat participant, l'he tret de l'onze sense motiu aparent”, afirmava recentment Javi Salamero, que va dir que el jugador era un “damnificat de les seves decisions”. Diumenge va tornar a l'onze titular, set partits després de l'última vegada, i ho va fer anotant l'única diana que ha fet com a arlequinat.

“No serveix de res si marco i l'equip no guanya”, reconeixia Fernando Llorente a la zona mixta d'El Molinón, deixant entreveure que el que importa, per afermar-se en un onze, és que hi acompanyin els bons resultats. De fet, el mig centre ha presenciat al terreny de joc tres derrotes, dues victòries i un empat, sense comptar els 11 minuts que va jugar contra el Jaén, aquest curs. Ho deu dir perquè la temporada passada, amb ell de titular, els arlequinats no van guanyar ni un sol partit: en sis titularitats els de Carreras van obtenir, com a molt, tres empats. “No tinc cap dubte que rendirà bé perquè és un professional com una casa de pagès i un tros de futbolista”, va dir Salamero abans del partit de Gijón.