Les pessigolles que va notar Jesús Olmo (Barcelona, 1985) quan Javi Salamero li va comunicar que jugaria de titular diumenge passat a Gijón van ser comparables a les del seu retorn als terrenys de joc fa un mes i mig contra el Jaén. Allà va experimentar la sensació de tornar a jugar 500 dies després d'haver-se lesionat de gravetat. Sis partits després, Olmo va sortir de titular, cosa que no feia des del fatídic dia de Vigo. Una travessia en el desert que l'ha fet renéixer futbolísticament.

Perquè Jesús Olmo ja era un jugador relativament habituat a estar aturat. Amb l'Elx, a segona A, va jugar molt poc per les discontinuïtats en les lesions, però les dues operacions del bessó a Sabadell l'han fet mirar des d'un altre punt de vista el futbol. Els entrenaments entre setmana ja feien presagiar que les baixes al mig del camp li donarien la clau del pivot defensiu. I així va ser. Salamero va donar l'onze i allà hi era ell, davant dels dos centrals, en una posició normalment ocupada per Juanjo. “És impossible substituir-lo perquè ell dóna una gran qualitat al joc”, afirmava Olmo satisfet per aquest –i qualsevol– rol dins l'equip. “Al principi em va costar una mica sobretot per la posició en què vaig jugar, però em vaig trobar bé i va sortir tot menys el resultat”, afirma el barceloní, que reconeix que ha jugat de pivot defensiu i d'interior en diferents etapes al llarg de la seva carrera.