Durant tres temporades seguides, l'Osca va ser l'equip que més va trigar a celebrar la primera victòria a casa. En les dues primeres, hi ha el sostre dels últims deu anys a segona A, amb set partits sense guanyar. “Fèiem bons partits, però sempre fallava alguna cosa. Ens marcaven en algun error i ja ens costava molt remuntar”, recorda el davanter Roberto García, que va viure una llarga experiència al conjunt aragonès. “A El Alcoraz, l'afició sempre ens animava molt, però no hi havia manera. No sé si era una mena de por escènica, però ens passava sovint que, tot i tenir el partit més o menys controlats, rebíem una garrotada”, explica Roberto, que hi veu un aspecte mental: “Psicològicament, no acabes d'estar bé i això també et minva. Vulguis o no, et ve al cap. Els jugadors estem concentrats en el partit, però és inevitable que, quan ja has tingut altres decepcions recents, hi pensis.” El record de Roberto és comparable al del discurs dels jugadors del Girona després dels últims partits a casa: “Fèiem moltes coses bé, però no hi havia manera. I tampoc sabíem ben bé el perquè. Suposo que és una suma de molts detalls, i que estar fresc i bé de cap també hi ajuda.” L'Osca es va acabar espavilant –“de cop, va canviar la dinàmica i ens vam espolsar aquell neguit”–, però en el tercer curs va acabar baixant. Ja sense Roberto, que se n'havia anat a Xipre. “Vaig estar-hi tres anys, entre l'Apollon i l'Omònia, vaig guanyar una copa i vaig jugar la UEFA. Millor, impossible”, explica. Amb 35 anys, Roberto s'ha retrobat al Toledo –és tercer del grup segon de 2a B– amb diversos excompanys a l'Osca: Sorribas (és el director esportiu), Nacho Zabal, Echaide, Jokin, Garcés, Esnáider i Pablo Hernández. “Volem imitar l'Osca i pujar a segona A”, assegura.