Penso que és dels reconeixements que més es poden valorar pel fet de qui són els que voten, que són els mateixos companys i els que saben les dificultats de poder fer una campanya com la que va fer el Girona amb tots els condicionants que teníem. No érem ni el club amb més massa social ni una entitat institucionalment tranquil·la, ni tampoc teníem en principi els millors futbolistes, però sí que vam aconseguir fer un dels millors equips i posar a l'aparador jugadors que ara són coneguts però que ho eren poc o gens quan va començar la temporada.

Ho vaig dir a Abelardo quan em va felicitar després de la gala, que ja li canviava el premi per poder estar a primera. I en una conversa prèvia, abans que comencés l'acte, ell em va dir que li havia sabut greu que el Girona no hagués pujat perquè veia moltes similituds amb l'Sporting, tant pel que fa a la filosofia de joc com a la trajectòria que vam seguir.

Sí. Però això no impedeix que li sabés greu que no pugéssim tots dos, l'Sporting i el Girona. El conec poc, però es nota quan una persona parla amb sinceritat o per quedar bé, i estic convençut que Abelardo m'ho deia amb el cor.

La veritat és que va ser una sorpresa total. Sempre havia pensat que els guanyadors ja ho sabien i que portaven ja alguna cosa preparada quan els cridaven perquè pugessin a l'escenari. Jo estava convençut que el premi el donarien a Abelardo. I quan vaig sentir el meu nom vaig quedar sorprès però alhora encantat. Evidentment, no duia res preparat. Segurament es va notar, però les paraules improvisades possiblement són les de més contingut i més sentiment. M'hauria agradat que hi hagués estat present la resta del cos tècnic per assaborir-ho tots plegats en directe. Són partícips d'aquest èxit i sé que s'hi senten.

És el que sento. Una plantilla no la pot dirigir una sola persona. L'equip de treball, els ajudants, són fonamentals. I després hi ha els jugadors, que són els actors principals, els que tradueixen a la gespa el que intentem inculcar-los i també els que ens fan millors o pitjors als tècnics. I després hi ha els més desconeguts, els que mai tenen un reconeixement públic però que són els que estan al costat en els moments més delicats, com és la família.

Curiosament, quan vam veure Joan Roca damunt l'escenari, la meva dona em va dir: “Que maco que hauria estat que te l'haguessin donat a tu”, donant per fet que no era per a mi. I poc després, quan vaig sentir-li pronunciar el meu nom em va fer molt feliç. Va ser emotiu que una persona de Girona i de prestigi tan reconegut lliuri el premi a l'equip de la seva terra.

Realment, el premi és de la temporada passada, però si ens basem en la trajectòria de l'actual cos tècnic des que som aquí, s'ha de reconèixer que ha estat tot molt positiu. Però també sempre dic que l'afalac debilita, que quan les coses van bé tothom s'hi acostuma, però quan els resultats no acompanyen a la gent li costa més reconèixer els mèrits malgrat que intentes fer-ho tan bé o fins i tot millor, perquè l'exigència sempre hi és.

Suposo que serà una de les coses en les quals es van basar. És molt cridaner que un equip petit es baralli amb els grans, i si a sobre hi ha la peculiaritat de la manera de jugar, més. Però no només era el sistema de joc, sinó la filosofia, la solidaritat entre els jugadors, el fet de ser atrevits i valents, de treballar des del minut 1 fins al 95. Al final, tot això suma.

A Oriol Alsina. Per la reacció i per tot el que va fer amb el Llagostera l'any del debut. El que és fàcil és votar els que són a dalt, però per a mi el millor entrenador és qui treu el màxim profit dels jugadors que té. També van fer una gran feina els del Las Palmas, el Betis, l'Sporting, el Valladolid..., però quan tens els millors jugadors no és tan difícil fer-los jugar.

La gestió és similar, però quan els resultats no són tan bons com els resultats als quals estaves acostumat, poden sorgir els dubtes. Quan es guanya, tothom té clar que els que no juguen no ho fan perquè els altres ho estan fent de manera fenomenal. Però quan les coses no surten i l'entrenador no troba l'onze, la seva obligació és buscar variants i fer canvis. Personalment, penso que tenim un grup de futbolistes excel·lents i estic convençut que la línia que seguim és la correcta. Si la mantenim, el més normal és que els resultats arribin i que guanyem més partits dels que hem guanyat. Curiosament, l'únic que ens mereixíem perdre, l'hem empatat [2-2 a Leganés]. I tot i que n'hem fet d'altres de més fluixos, a Tarragona o a Miranda, hauríem pogut empatar...

Sempre a dalt. Miro els equips que tenim davant nostre i em marco el repte de superar-los. Però la realitat és que encara que no miris a baix, en veus massa per damunt teu, i això vol dir que per sota no en queden gaires.