“Vaig dir a Abelardo que li canviava el premi per poder estar a primera”

Penso que és dels reco­nei­xe­ments que més es poden valo­rar pel fet de qui són els que voten, que són els matei­xos com­panys i els que saben les difi­cul­tats de poder fer una cam­pa­nya com la que va fer el Girona amb tots els con­di­ci­o­nants que teníem. No érem ni el club amb més massa social ni una enti­tat ins­ti­tu­ci­o­nal­ment tran­quil·la, ni tam­poc teníem en prin­cipi els millors fut­bo­lis­tes, però sí que vam acon­se­guir fer un dels millors equips i posar a l'apa­ra­dor juga­dors que ara són cone­guts però que ho eren poc o gens quan va començar la tem­po­rada.

Ho vaig dir a Abe­lardo quan em va feli­ci­tar després de la gala, que ja li can­vi­ava el premi per poder estar a pri­mera. I en una con­versa prèvia, abans que comencés l'acte, ell em va dir que li havia sabut greu que el Girona no hagués pujat perquè veia mol­tes simi­li­tuds amb l'Spor­ting, tant pel que fa a la filo­so­fia de joc com a la tra­jectòria que vam seguir.

Sí. Però això no impe­deix que li sabés greu que no pugéssim tots dos, l'Spor­ting i el Girona. El conec poc, però es nota quan una per­sona parla amb sin­ce­ri­tat o per que­dar bé, i estic con­vençut que Abe­lardo m'ho deia amb el cor.

La veri­tat és que va ser una sor­presa total. Sem­pre havia pen­sat que els gua­nya­dors ja ho sabien i que por­ta­ven ja alguna cosa pre­pa­rada quan els cri­da­ven perquè puges­sin a l'esce­nari. Jo estava con­vençut que el premi el dona­rien a Abe­lardo. I quan vaig sen­tir el meu nom vaig que­dar sorprès però alhora encan­tat. Evi­dent­ment, no duia res pre­pa­rat. Segu­ra­ment es va notar, però les parau­les impro­vi­sa­des pos­si­ble­ment són les de més con­tin­gut i més sen­ti­ment. M'hau­ria agra­dat que hi hagués estat pre­sent la resta del cos tècnic per assa­bo­rir-ho tots ple­gats en directe. Són partícips d'aquest èxit i sé que s'hi sen­ten.

És el que sento. Una plan­ti­lla no la pot diri­gir una sola per­sona. L'equip de tre­ball, els aju­dants, són fona­men­tals. I després hi ha els juga­dors, que són els actors prin­ci­pals, els que tra­du­ei­xen a la gespa el que inten­tem incul­car-los i també els que ens fan millors o pit­jors als tècnics. I després hi ha els més des­co­ne­guts, els que mai tenen un reco­nei­xe­ment públic però que són els que estan al cos­tat en els moments més deli­cats, com és la família.

Curi­o­sa­ment, quan vam veure Joan Roca damunt l'esce­nari, la meva dona em va dir: “Que maco que hau­ria estat que te l'hagues­sin donat a tu”, donant per fet que no era per a mi. I poc després, quan vaig sen­tir-li pro­nun­ciar el meu nom em va fer molt feliç. Va ser emo­tiu que una per­sona de Girona i de pres­tigi tan reco­ne­gut lliuri el premi a l'equip de la seva terra.

Real­ment, el premi és de la tem­po­rada pas­sada, però si ens basem en la tra­jectòria de l'actual cos tècnic des que som aquí, s'ha de reconèixer que ha estat tot molt posi­tiu. Però també sem­pre dic que l'afa­lac debi­lita, que quan les coses van bé tot­hom s'hi acos­tuma, però quan els resul­tats no acom­pa­nyen a la gent li costa més reconèixer els mèrits mal­grat que inten­tes fer-ho tan bé o fins i tot millor, perquè l'exigència sem­pre hi és.

Suposo que serà una de les coses en les quals es van basar. És molt cri­da­ner que un equip petit es bara­lli amb els grans, i si a sobre hi ha la pecu­li­a­ri­tat de la manera de jugar, més. Però no només era el sis­tema de joc, sinó la filo­so­fia, la soli­da­ri­tat entre els juga­dors, el fet de ser atre­vits i valents, de tre­ba­llar des del minut 1 fins al 95. Al final, tot això suma.

A Oriol Alsina. Per la reacció i per tot el que va fer amb el Lla­gos­tera l'any del debut. El que és fàcil és votar els que són a dalt, però per a mi el millor entre­na­dor és qui treu el màxim pro­fit dels juga­dors que té. També van fer una gran feina els del Las Pal­mas, el Betis, l'Spor­ting, el Valla­do­lid..., però quan tens els millors juga­dors no és tan difícil fer-los jugar.

La gestió és simi­lar, però quan els resul­tats no són tan bons com els resul­tats als quals esta­ves acos­tu­mat, poden sor­gir els dub­tes. Quan es gua­nya, tot­hom té clar que els que no juguen no ho fan perquè els altres ho estan fent de manera feno­me­nal. Però quan les coses no sur­ten i l'entre­na­dor no troba l'onze, la seva obli­gació és bus­car vari­ants i fer can­vis. Per­so­nal­ment, penso que tenim un grup de fut­bo­lis­tes excel·lents i estic con­vençut que la línia que seguim és la cor­recta. Si la man­te­nim, el més nor­mal és que els resul­tats arri­bin i que gua­nyem més par­tits dels que hem gua­nyat. Curi­o­sa­ment, l'únic que ens mereixíem per­dre, l'hem empa­tat [2-2 a Leganés]. I tot i que n'hem fet d'altres de més flui­xos, a Tar­ra­gona o a Miranda, hauríem pogut empa­tar...

Sem­pre a dalt. Miro els equips que tenim davant nos­tre i em marco el repte de superar-los. Però la rea­li­tat és que encara que no miris a baix, en veus massa per damunt teu, i això vol dir que per sota no en que­den gai­res.