La voluntat de guanyar el partit no va deixar pensar gaire a Boris Garrós el que va significar el gol de l'empat de diumenge passat contra l'Olot just en el moment de marcar. Ell, que mai no s'havia lesionat, va passar els onze primers partits de la temporada sense jugar per culpa d'un trencament a l'isquiotibial. Boris pretén que la diana sigui un punt i a part en la seva trajectòria a l'Hospitalet però sobretot a segona B, en què no ha gaudit de la sort i l'encert necessaris per fer-s'hi un nom.

La trajectòria de Boris està molt associada a la tercera divisió gràcies als més de cinquanta gols que hi ha marcat. Però el bronze és una categoria dura i, a més, l'atacant de l'Eixample no hi ha trobat el context adequat per reeixir. “No he disputat gaires minuts”, reconeix Garrós, que ha disputat 27 enfrontaments en una temporada i mitja: “La temporada que vaig jugar més va ser al Prat però, en canvi, jugava més escorat a la banda.” Per això Boris es va agafar el repte de l'Hospitalet amb més ganes: “L'entrenador de seguida em va donar confiança i sí que és cert que no em va dir que tenia la titularitat garantida, però em va dir que podria desenvolupar-me en la punta, el meu lloc natural.” La lesió en el tram final de pretemporada va ser una pedra en el camí. “Notava que hi havia un gran equip, un cos tècnic amb les idees clares i tenia moltes ganes de començar, però em vaig lesionar”, diu Boris, molt poc acostumat a estar de baixa: “Sortosament he tingut poques lesions a la meva carrera i ha estat especialment dur estar aturat dos mesos.”