Continua sortint creu

Les dinàmiques

L'1-0 del des­cans seria difícil d'expli­car si no fos per les inèrcies en què estan immer­sos els dos equips. Fent molt i molt poca cosa, els locals van treure petroli d'uns 45 minuts de con­trol gai­rebé abso­lut dels giro­nins. El gol de Chema Rodríguez va ser amb la mà, però els que ho havien de veure esta­ven tapats, qui sap si per algun juga­dor del Girona, per fer-ho una mica més inver­sem­blant. A l'altra àrea, pot­ser hau­rien vist les mans. O pot­ser no. El que queda clar és que a Santo Domingo gai­rebé tot­hom hau­ria sig­nat arri­bar amb 0-0 al des­cans i es van tro­bar amb un 1-0.

El Girona va dur la veu can­tant en els pri­mers 45 minuts i va man­te­nir lluny de l'àrea de Becerra els locals, que al seu camp acos­tu­men a domi­nar els par­tits i a gene­rar força oca­si­ons. Ahir, els grocs van córrer més que mai dar­rere la pilota perquè el Girona se la va fer seva –en una zona on no feia mal, això sí– i va exer­cir un con­trol nota­ble en la zona ampla. A dins l'àrea ja va ser una altra cosa, perquè els blanc-i-ver­mells han de suar sang per fer un gol. Mata el neces­sita com el pa que menja perquè la sen­sació és que cada vegada veu la por­te­ria més petita. També va fal­tar pro­fun­di­tat per les ban­des i pas­sa­des inte­ri­ors més pre­ci­ses. Machín havia reno­vat la con­fiança en l'onze que va der­ro­tar el Valla­do­lid (només el canvi obli­gat de Rubén Alca­raz per Eloi), on es va man­te­nir Mas en detri­ment de Flo­rian Lejeune. Defen­si­va­ment, el Girona va man­te­nir a rat­lla els locals, menys en l'acció del gol, l'única jugada en què l'Alcorcón va ser capaç de fer dues i fins i tot tres ona­des d'atac amb la defensa giro­nina massa endar­re­rida.

No n'hi ha prou

Sense trans­me­tre males sen­sa­ci­ons, era evi­dent que amb el resul­tat en con­tra el Girona neces­si­tava fer un pas enda­vant. Machín va dei­xar que ho inten­tes­sin els onze matei­xos que havien aca­bat la pri­mera part, però l'equip va con­ti­nuar sense fer cap por al rival. Man­te­nia les reg­nes, però també perquè a l'Alcorcón ja li anava bé espe­rar-lo a dar­rere si ningú no tro­bava la clau de l'àrea de Dmi­tro­vic. De fet, els blanc-i-ver­mells van posar en ben pocs pro­ble­mes el por­ter local. I tam­poc van explo­tar l'estratègia, cosa que després de vint jor­na­des s'han de començar a fer mirar perquè no és nor­mal que l'equip només hagi fet un gol en acci­ons d'aquesta mena en tota la lliga.

L'entrada de Borja i Javi Álamo va ser l'intent defi­ni­tiu de cap­gi­rar el par­tit. Pocs minuts després s'hi va afe­gir Aday. Tres juga­dors fres­cos per revo­lu­ci­o­nar el joc d'atac i con­ver­tir el par­tit en una espècie de ruleta. El Girona es va que­dar amb els tres cen­trals a dar­rere i tota la resta de juga­dors van mirar cap enda­vant. Aday i Clerc ja no bai­xa­ven. Alca­raz i Gra­nell tenien la missió de fer arri­bar les pilo­tes als car­rils o a Borja García perquè aquest les filtrés a Jairo o a Álamo, que va aca­bar en punta. Set juga­dors de mar­cada vocació ofen­siva, però que no van des­ta­ro­tar l'orga­nit­zat entre­mat defen­siu dels madri­lenys, inten­sos en la des­trucció i sense fis­su­res al dar­rere. Les poques vega­des que el Girona va acon­se­guir tro­bar situ­a­ci­ons de rema­tada, la pun­te­ria va fallar. I, a diferència del que sol pas­sar a Mon­ti­livi, l'Alcorcón es va sen­tir més fort i més infran­que­ja­ble cada minut que pas­sava. De fet, en el tram final de par­tit, temps afe­git inclòs, el Girona no va inqui­e­tar la por­te­ria local, un aspecte molt pre­o­cu­pant.