“Berizzo tenia personalitat i ha sabut formar-se bé”

Desafortunadament, ja no, és llei de vida. El futbol va passar, per a mi, i ara estic vivint al Brasil, on tinc algun negoci d'hostaleria i estic començant a treure el cap en el món de la política. He de buscar noves motivacions i poder treballar per al meu poble n'és una.

La gent s'identifica molt amb nosaltres perquè sap d'on venim. La majoria de nosaltres hem tingut infàncies difícils i sabem els problemes que hi ha al Brasil. Això és vital en un moment en què al país hi ha una enorme desconfiança envers la classe política.

Cada setmana, i viatjo molt sovint a Espanya. Al Nadal vaig estar a La Rosaleda. Màlaga és la meva segona casa, però també estic seguint molt el Celta, perquè vaig deixar bons amics a Vigo
i estan jugant molt bé a futbol.
Es mereixen fer història.

Un dels millors records de la meva carrera, tot i que vam acabar perdent la final contra el Saragossa. Eliminar el Barça va ser tota una gesta, per molt que pugui semblar que el d'aleshores era un equip molt inferior al d'ara. Era l'equip de Rivaldo i infonia respecte. Vam fer un gran partit a Balaídos (3-1) i vam demostrar caràcter per mantenir l'avantatge al Camp Nou.

No va ser el millor final i em va saber greu per ell, però nosaltres teníem tanta il·lusió o més que el Barça per ser en la final. Per a Pep devia ser dolorós acomiadar-se així d'un estadi tan especial, però pot tenir la tranquil·litat que no se'l recordarà per això, sinó per haver marcat una època com a futbolista i com a entrenador.

Jugadors d'una qualitat tècnica boníssima, però que per sobre de tot eren guanyadors. Els russos, Mostovoi i Karpin, detestaven perdre i els sud-americans –Berizzo, Càceres, Gustavo López...– tenien aquest gen competitiu tan característic. Es va formar un equip amb dotze o tretze petits líders i ens enteníem molt bé a la gespa.

Tenia aquest caràcter autoritari dels defenses argentins, i si he de destacar alguna característica seva és la seva personalitat. A més ha tingut l'oportunitat de créixer al costat d'un mestre com Marcelo Bielsa i es nota que té una idea de joc molt assumida. Els dirigents del Celta tenen un gran mèrit per haver-se atrevit a apostar per ell.

A mi em va tocar viure moltes emocions amb el Celta: una final de copa, la classificació per a la Champions, un descens... La gent de Vigo s'involucra molt amb el dia a dia del Celta, i la sensació de proximitat del futbolista amb la gent és total. No em puc imaginar la bogeria que hi haurà si guanyen la copa.

És veritat, amb Ronaldo vaig copartir vestidor quan estava al São Cristovão. Jo tenia 18 anys i ell era un nen, però ja tenia l'explosivitat que el va acabar convertint en un davanter total. Es veia venir. Amb Eto'o va ser diferent, venia cedit del Madrid i es queixava molt perquè s'havia de desplaçar fins a Leganés per entrenar-se. Era volcànic i el vam haver d'asserenar. Constantment li repetíem que tingués paciència. Ell volia ser el millor davanter del món en una setmana. Al final va entendre que havia d'anar pas a pas i va treballar moltíssim per arribar al nivell que va tenir al Barça.