Patir, suar i treballar de valent. Això és el que haurà de fer l'Olot si vol mantenir la categoria i sortir així de l'actual descens directe a tercera divisió. El conjunt de la Garrotxa ha de sumar un bon grapat de punts –gairebé tots els rivals directes en la lluita per la salvació han de passar pel municipal d'Olot– per aconseguir el que s'ha convertit en el gran objectiu per a l'entitat, jugadors, cos tècnic i, per descomptat, la seva fidel afició, que bull i es mou per fer del seu camp un fortí en cada partit, la clau del futur.

En les darreres deu temporades en la categoria, concretament en el grup tercer, només quatre equips s'han pogut escapar de les brases quan en l'actual punt del campionat, en la jornada 28, estaven en una de les quatre posicions fatídiques. La campanya 2006/07 és un bon mirall per als olotins. El Figueres, amb 30 punts, i l'Osasuna B, amb 29, en el mateix moment de la competició que enguany, ocupaven la divuitena i dinovena posició, però gràcies a un bon tram final van salvar la categoria en detriment del Barça B i el Sant Andreu –la Unió acabaria refundant-se a l'estiu i, per tant, baixant a tercera regional–. Els figuerencs van tenir un balanç de sis victòries, un empat i tres derrotes en la recta final, que els va permetre escalar fins a la dotzena posició final, mentre que l'Osasuna B encara va jugar més amb foc, ja que en la jornada 30 mantenia els mateixos punts i només cinc victòries en les darreres set jornades li van servir per salvar la categoria.

El curs 2011/12 és el penúltim en què hi ha un precedent favorable a la situació de l'Olot. El Saragossa B, enfonsat amb 22 punts en l'antepenúltima posició, va fer un excel·lent final i va poder jugar el play-off de permanència, que va superar contra el Conquense i li va permetre mantenir-se a segona B. En el lloc dels aragonesos, que van guanyar set partits, sis de consecutius, en les últimes deu jornades, van tenir una reacció fulminant en la qual l'Olot es pot emmirallar perfectament. La quantitat de punts que van sumar els jugadors dirigits llavors per Juan Eduardo Esnaider és segurament la revifalla més espectacular d'un equip enfonsat en la taula en un tram final de competició.