Qatar va ser una experiència curta que no puc ni valorar perquè per motius personals vaig decidir tornar. Havia signat, sí. La idea era estar-hi tres anys i ells volien que dirigís la captació de jugadors dins d'un projecte a llarg termini que era el mundial 2022, creant estructura per arribar a aquest esdeveniment de la millor manera possible. I l'arribada a Saragossa es va precipitar arran de la destitució del tècnic i del director esportiu. Havien contactat amb mi amb vista a la temporada vinent, però ho vam haver d'avançar.

Sí. En la meva situació professional, anar a segona divisió no era el meu plantejament. Però es va barrejar la part emocional i un projecte de futur engrescador, amb gent respectada i seriosa de Saragossa, que fa un any i mig van fer-se càrrec el club. Sense això [projecte i nous dirigents], tampoc no ho hagués acceptat, per molt que hagués estat el Saragossa. Vaig entendre que era una bona oportunitat per portar les meves experiències i coneixements en un club tan important per a mi.

Va ser un mes i mig molt intens, amb una pila de coses pendents. L'entrenador [Lluís Carreras] n'era una, però un cop contractat calia també un marge perquè ell valorés la plantilla i consensuéssim què calia apuntalar en un mercat que, personalment, no m'agrada gens. I les decisions no van ser fàcils, perquè inicialment pensàvem fer tres fitxatges, però amb la sortida d'Ortuño ja van ser quatre; i amb les lesions d' última hora [les dels laterals drets Marc Bertran i Isaac Carcelén i la del central Jesús Vallejo] van acabar essent sis. I de totes aquestes incorporacions, la de Campins i sobretot la de Guitián van ser gairebé al límit del tancament. Ara, quan has vist el rendiment de tots ells, arribes a la conclusió que han estat bones operacions, però quan les fas no les tens totes. A la pretemporada hi ha temps d'aclimatació i adaptació, però al gener, no. I el millor de tot és que els que hi havia han pujat el seu nivell gràcies a la competència.

Són molts anys, sí. Més d'un terç de la meva vida. La veritat és que tens aquell dubte sobre si aquell llibre que està escrit aquí a Saragossa de manera brillant i que descansava en una lleixa de l'estanteria de casa l'havia de tornar a obrir una altra vegada. Si aquell record espectacular a Saragossa ha de passar ara una altra revàlida. Però també sóc conscient que això arriba en un moment de la meva vida amb moltes més seguretats professionals i personals. I sé que si un hi posa tot el seu coneixement i actitud i predisposició i esforç, però les coses no van bé, què hi farem! Hi ha variables que fan que el futbol no sigui gens científic. Tot i que m'agradaria que aquesta etapa també fos molt bona, no pas per a mi, sinó per a la institució, per a la ciutat i per a l'afició, i per a molts amics meus. Som un equip de primera divisió que és a segona.

Aquesta cop no. El meu cor és del Saragossa. I el pensament és que guanyi perquè ho necessitem. Però també sé que serà un partit complicat. Ja fa dies que penso que el Girona està en una molt bona dinàmica, que ha recuperat les sensacions de l'any passat i que creu en el que està fent. Si som capaços de guanyar, no només sumarem tres punts, sinó que evitarem que el Girona els sumi. I deixaríem un rival directe a vuit punts.

Me'ls agafava de manera natural. Un no pot decidir què és el que sentirà. Simplement ho sent, i punt. Quan em trucàveu de Girona o em trucaven des de Saragossa jo responia que aniria al camp i el meu cor determinaria el què, però que no ho compartiria amb ningú. També s'ha de posar en context el tipus d'enfrontament. No era el mateix un Girona-Saragossa a l'octubre que un al maig. I encara menys una eliminatòria de play-off entre els dos equips de la teva vida com la que hi va haver, sabent que un dels dos es perdrà pel camí. La gran pena de l'any passat és que el Girona no pugés directament i que el Saragossa no ho fes a la fase d'ascens. Tant de bo pogués tenir el cor dividit amb els dos equips a primera. Seria una cosa molt gran. Crec que el Saragossa està predestinat a ser-hi i que el Girona, amb el projecte que té ara, també hi podrà aspirar.

Bé. Va ser superior al Leganés. I vaig identificar força coses de la temporada passada a nivell futbolístic. Vaig veure un Girona amb convenciment, amb intensitat, amb molta gent arribant a dalt, amb un bon control de les segones jugades, amb un molt bon partit de la gent del mig del camp com Eloi, Borja i Alcaraz, tot i les absències de Granell i Pere Pons. Tot això contra un gran rival com era el líder. Si hagués estat boxa, el Girona hagués guanyat clarament per punts.

Moltes coses. Lekic els ha donat situacions de joc aeri. És semblant a Sandaza. Torna a tenir els carrils llargs i profunds, sobretot la banda dreta, amb Javi Álamo. Es replega bé i surt amb molta velocitat. Té un contraatac molt perillós. I és un dels millors equips a pilota parada de la categoria amb moltíssima alçada, tot i que és un avantatge que no hi hagi Granell centrant.

No ho sé, però a hores d'ara el límit de la zona de play-off el marquen els 46 punts que tenim nosaltres, i cada setmana que passa és difícil enganxar-te. Per això tinc el partit contra el Girona assenyalat com a molt important. En el moment en què estem, els equips que vénen de baix cap a dalt, com el Girona o el Valladolid, si ningú no els frena hi arriben amb una empenta i una confiança que per a la resta pot ser molt perillosa.

No ho sé, però es possible. De fet, he escoltat declaracions de jugadors que no s'havien acabat de treure del cap què va passar el dia del Lugo. Va ser un cop molt dur. Es fàcil dir que s'ha de girar full, però és difícil de fer-ho. I és evident que alguna cosa condicionava el Girona en la primera volta. Però també que el futbol va ser molt injust amb ells. Recordo el partit de lliga del Lugo, en què el rival va xutar una vegada des de mig camp i va guanyar 0-1. I el del Còrdova. I d'altres. Amb un pèl més de fortuna, ara estarien a dalt.

Des de la meva localitat. Vaig anar caminant al camp per gaudir de l'ambient. I també em vaig deixar portar per l'eufòria dient que el Lugo no puntuava ni de conya. I com que ja no era en el Barça, pensava que l'any que ve [aquest any] vindria a Montilivi a veure el mateix Barça, el Madrid, el València... I que una setmana tocarien partits de primera a Montilivi i set dies després partits de segona A a Palamós. Va ser un greu error pensar això. I la decepció de veure el partit com un aficionat va ser el doble de la que hauria estat si l'hagues vist des de l'òptica professional. Quan et fan el gol en el minut 91... Vaig quedar ensopit, xafat. Em va costar molt reaccionar.

Conec el president, però no pas la resta de la gent. Parlo més de sensacions que no pas des de l'objectivitat, perquè no sóc a dins. Però el que detecto és que és un projecte seriós, no només en paraules sinó també en fets. L'anunci de renovacions com les de Cárcel o Pere Pons conviden a pensar que això té recorregut. I tant de bo que sigui així.

És imprescindible. El meu cap ja veia l'ascens del Girona a primera com la manera de consolidar definitivament el club. Fa vuit anys que sobreviu a la LFP, però l'ascens equivalia a un increment econòmic que hauria permès de fer la ciutat esportiva, absolutament imperativa. Per mi, el drama del dia del Lugo no és no poder veure el Barça i el Madrid a Montilivi, que també, sinó que hi havia alguna cosa més, que era l'oportunitat de fer un pas endavant definitiu amb la millora de les instal·lacions per al primer equip i el futbol base. Veig que tot i no pujar, aquesta idea es manté. Tant de bo trobin els terrenys i el finançament, perquè la sensació que un equip de segona A estigui de lloguer no és la ideal. Jo anava a Riudarenes i ara ells van a Torremirona, a Peralada...

Sí. Vam fer una revifada forta quan el calendari era més costerut i vam canviar la dinàmica. Això és molt important, perquè ens ha donat molta confiança i la inèrcia positiva sempre es bona. I el Girona s'ha alineat en la mateixa direcció que nosaltres.

M'agrada de la seva etapa al Sabadell. La manera de jugar, el futbol de combinació, la manera de portar la iniciativa del joc. I l'equilibri. Es important atacar, però també defensar. De fet, ara estem defensant millor que no pas ataquem i només hem rebut un gol en els quatre últims partits. Històricament, a més, el Saragossa és un equip amb gust pel futbol, i amb l'entrenador has de donar un missatge.

Com deia Zubizarreta quan li preguntaven una cosa així, et diré que Mata és un jugador interessant però que és del Girona. No és jugador nostre.

Cadascun té la seva història al darrere i també hi ha el factor demogràfic. Saragossa té 800.000 habitants i Girona no arriba als 100.000. I el Saragossa està molt més arrelat al futbol d'elit i té un palmarès molt més important que no pas el Girona, que fa vuit anys que és a segona A, però en feia 50 que no hi era. I després hi ha el Barça, la mar, la muntanya... que fa que diumenge vingués el líder, encara que es digui Leganés, i no hi hagués ni mitja entrada.

És un equip extraordinari. Molt ben dirigit des de l'etapa d'en Pep. Després amb Tito i ara amb Luis Enrique, de qui me n'alegro molt de tots els èxits i del qual vam tenir molt clar [ell, Zubizarreta i Valentín] que era l'entrenador ideal. I hi ha un escenari on totes les peces encaixen perquè tres bèsties com Messi, Suàrez i Neymar han posat l'interès col·lectiu per davant del personal. I perquè Busquets, Mascherano, Iniesta, Alves els fan encara més bons... És un superequip que ens regala una època històrica que cal gaudir en cada partit.