I tant. M'he fet gran. El Tene­rife amb mi s'ha por­tat molt bé. És un gran club i em van trac­tar molt bé, i hi he dei­xat molts amics. Aniré a veure'ls, i tant que sí. I em fa pat­xoca veure el par­tit. Amb el moment que estan tots dos, i amb aquesta inèrcia que por­ten, pro­met que serà un bon par­tit.

Perquè m'ho passo millor anant a veure el Pera­lada, per exem­ple. Pre­fe­reixo veure algun par­tit per la tele­visió.

No tant. Sí que veig alguns par­tits, però veig més segona B. De pri­mera, molt poca.

Perquè és un mer­cat que avui dia és molt bo tal com està el fut­bol pro­fes­si­o­nal, en què ha bai­xat força el nivell qua­li­ta­tiu. Hi ha molts juga­dors de segona B que estan pujant a segona A, cosa que fa uns anys era impen­sa­ble. I hi ha nois joves a segona B amb una pro­jecció interes­sant.

Abans era impen­sa­ble. El gole­ja­dor de segona B estava a segona B, i el de segona A, a segona A. Ara, un juga­dor de segona B fa 14 o 15 gols i la tem­po­rada següent juga a segona A. Què vol dir? Que el nivell i la qua­li­tat han bai­xat. Els bons davan­ters de segona se'n van a pri­mera, o mar­xen. Això t'ho diu tot. És més fàcil ara jugar a segona A que abans. Per una sim­ple qüestió monetària. I perquè també crec, i és una opinió per­so­nal, que la qua­li­tat ha bai­xat.

El bon pro­fes­si­o­nal t'aguanta fins als 34 o 35 anys. Però és evi­dent que no pots tenir un equip ple de juga­dors d'aquest per­fil. El mer­cat et marca quin per­fil vols. I això per mi té una vir­tut. On abans no es mirava, on hi havia juga­dors que també podien ser pro­duc­tius a segona A, ara sí que es mira. I un bon exem­ple el tenim en Àlex Gra­nell. Un cas que m'és molt recent i que l'he tin­gut, al Cadis.

No només ha demos­trat que és un juga­dor vàlid a segona A, sinó que per mi és un dels millors mig­cam­pis­tes de la cate­go­ria.

Només es recu­pe­rarà el dia que els clubs tor­nin a tenir sufi­ci­ent capi­tal per gas­tar. Que és el que pas­sava abans. I espero que no passi fent les bes­ti­e­ses d'abans. Però al final el pro­fes­si­o­nal juga per gua­nyar diners, i juga allà on li paguin més, encara que esti­gui de mal dir.

Quan hi vaig arri­bar, era un club molt con­vuls. Era una guerra civil, amb molt mal ambi­ent. Va ser remar i remar i gas­tar molta ener­gia. La tem­po­rada ante­rior, en els últims par­tits es va desin­flar molt. I també vam arren­car molt mala­ment, cosa que ho va com­pli­car tot. Quan sem­blava que començàvem a reac­ci­o­nar, teníem bon joc però no milloràvem els resul­tats. Va arri­bar un moment que vam creure que el millor per a totes dues parts era anar cadascú pel seu cos­tat. Però estaré eter­na­ment agraït al Tene­rife, perquè és el club més impor­tant en el qual he estat mai. I pro­ba­ble­ment el club que millor m'ha trac­tat mai com a pro­fes­si­o­nal. És un club que pro­te­geix molt l'entre­na­dor, tot i la difi­cul­tat externa que tenen.

No. Ja quan en vaig mar­xar vaig dir que només hi havia qua­tre o cinc equips millors que el Tete, com li diuen allà. En el mer­cat d'hivern han fit­xat, i molt bé. Han fet el salt de qua­li­tat que a l'estiu no vam poder fer, perquè no vam tro­bar aquests per­fils. I si a això li sumes que hi ha juga­dors d'experiència i altres de joves que quan madu­rin seran molt bons fut­bo­lis­tes, crec que és un equip que té totes les pos­si­bi­li­tats de fer el play-off.

El Tene­rife és, dels equips dels quals he mar­xat, el que menys em costa veure. Encara més: vull que els vagi molt bé. Ata­quen com abans, això no ho han per­dut, i crec que hi tinc alguna cosa a veure. I defen­sen bas­tant millor que amb mi, i per això han tro­bat aquest equi­li­bri que els ha permès reac­ci­o­nar en la lliga.

Amb els anys m'he anat trans­for­mant. És veri­tat que la tre­ba­llava poc, la defensa, en el Tene­rife. Com a entre­na­dor, crec que t'has d'adap­tar al per­fil de juga­dors que tens. El juga­dor canari té un caire més ofen­siu que defen­siu; a mi també m'agrada més això, i sí que és veri­tat que pot­ser me'n vaig des­cui­dar més del compte. Però no m'amago que últi­ma­ment tre­ba­llo menys la defensa, perquè crec que qui ataca mana. I si ets capaç de ser eficaç, que va ser un altre però que vam tenir, manes.

Sí. Manava la defensa, manava el bloc, manava la dis­ci­plina. Érem més sem­blants a Sime­one que no pas a Guar­di­ola.

Ja fa anys que vaig can­viar. Si d'alguna cosa m'ale­gro és que, quan vaig tor­nar de Huelva [en la segona etapa a Mon­ti­livi], vam can­viar una mica la història del Girona, entre come­tes. El Girona era un equip per­de­dor, sem­pre llui­tant per no bai­xar, amb molt poc fut­bol. I vam deci­dir que no només havíem de can­viar aquesta ambició, per aspi­rar a fites més impor­tants, sinó la manera de fer-ho. Vaig dis­fru­tar molt. L'equip va jugar molt bé, va estar llui­tant per entrar al play-off, i vam ser capaços d'anar a Balaídos i gua­nyar 0-4 amb un reci­tal. Aquell any hi va haver, crec, un punt d'inflexió en el Girona.

El Girona fa temps que s'ha fet gran al camp, i ara sobre­tot ha madu­rat en l'orga­nit­zació, com a club. Mai com ara el Girona havia tin­gut una orga­nit­zació com la que té ara. Això és molt impor­tant per a un equip, tant per als juga­dors com per a l'entre­na­dor. I no hi ha pressió externa, que ho fa tot més fàcil. A par­tir d'aquí, m'atre­vi­ria a dir que la plan­ti­lla del Girona és de les millors de la cate­go­ria. Per mi, té una super­plan­ti­lla, molt bona i versàtil. I ara ja és un club on vol venir qual­se­vol juga­dor impor­tant. I el fet que, tot i començar mala­ment, des de l'orga­nit­zació tin­guin la tran­quil·litat de no tocar l'entre­na­dor ni gene­rar un ambi­ent ines­ta­ble, el més nor­mal és que les coses aca­bin anant bé. I més si hi ha la tran­quil·litat externa que és impos­si­ble que hi sigui en altres llocs. Per això no em sorprèn. I amb les experiències ante­ri­ors, si ara s'hi posen crec que ja són prou madurs per pujar. Jo crec que no em moriré sense veure el Girona a pri­mera.

No sé si és per atzar, però pro­ba­ble­ment m'haurà tocat viure els moments més ines­ta­bles del club. Des de fora no ho sem­blava, però els pro­ble­mes i el boi­cot el tenies a dins. I així és molt difícil. Ha arri­bat gent que s'ha ado­nat que tre­ba­llar en aquest entorn és un luxe, i l'únic que ha fet és posar-hi sen­tit comú. I suposo que alguna cosa de capi­tal, perquè si no, és impos­si­ble.

Sí. El veig amb una inèrcia molt posi­tiva. Amb molt poc tre­uen els par­tits, i quan ho fan bé són molt sol­vents. A Alba­cete, minut 1, penal i expulsió. En aquests detalls, hi crec molt, perquè t'aju­den quan estàs bé. Si a això li sumem que és un equip molt con­tun­dent a les àrees, amb un estil molt defi­nit... el veig un can­di­dat ferm. I no només això. No hi ha el Betis, el Dépor o Las Pal­mas de cada any. El que més m'agrada i més mereix l'ascens directe és un des­co­ne­gut quant a història, el Leganés, però des del segon fins al sisè lloc no apos­ta­ria per ningú. I pot arri­bar-hi algú de més avall, al segon lloc. El Girona, i alguns altres.

Si ha après alguna cosa de les experiències ante­ri­ors, ha madu­rat. És un club que fa res estava a ter­cera. Tot té un procés. I el que li ha pas­sat és com una pre­pa­ració. Crec que ara mateix el club, l'afició, l'entre­na­dor i els matei­xos juga­dors, ho afron­ta­rien amb la sere­nor que exi­gei­xen uns par­tits d'aques­tes carac­terísti­ques. Ara crec que pen­sa­rien més en com ho hau­rien de fer que no en si esta­ran a pri­mera. A vega­des quan un vol arri­bar a la meta s'oblida de les cur­ses que ha de fer. Crec que ara sí que està pre­pa­rat per fer les cur­ses d'una en una.

Tam­poc en tinc un conei­xe­ment gaire gran, però sense ànim de fal­tar a ningú, crec que el millor que podia pas­sar al Girona és que des­a­pa­re­gues­sin els antics amos i que entres­sin pro­pi­e­ta­ris a l'altura de les pos­si­bi­li­tats d'aquest club. Que en té mol­tes. És el club ideal per fotre una bes­ti­esa. He vis­cut l'experiència de clubs amb molta pressió, i això és insos­te­ni­ble inter­na­ment. Aquí no et passa. Des de fora, qual­se­vol per­sona amb sen­tit comú, i més ara que el club ja té una tra­jectòria en el fut­bol pro­fes­si­o­nal, ha de veure que és un dia­mant en brut. I crec que els que han entrat tenen clar com ho volen fer. Tots els refe­rents que tinc són bons. I el més impor­tant és que, una vegada per totes, sigui un club orga­nit­zat. Admi­nis­tra­ti­va­ment i pel que fa a l'estruc­tura. El que és un club pro­fes­si­o­nal.

Ell ho ha fet millor! No em sor­pre­nen les seves pres­ta­ci­ons. Es té la tendència a sobre­va­lo­rar i infra­va­lo­rar. Jo tinc molt res­pecte pels col·legues. N'hi ha de molt bons i a vega­des els resul­tats dolents no són sinònim d'un mal tre­ball. A en Pablo li ha anat molt bé estar en dos clubs molt sem­blants. Venir de Sòria, d'un club molt esta­ble, i anar a Girona, en una situ­ació límit, sense res a per­dre, i que ho va fer de manera bri­llant. L'any pas­sat, la seva manera d'enten­dre el joc encaixa de ple amb uns juga­dors. A vega­des fas plan­ti­lles pen­sant que t'encai­xa­ran, i no ho fan. Va començar a anar bé, bé, bé, com l'any que vam pujar a segona A, i arriba un moment que t'ho creus. I no només tu sinó també els juga­dors, que és el més impor­tant. Aquest any, li han donat la tran­quil·litat necessària en un moment de crisi, i ha demos­trat capa­ci­tat per dur el Girona a dalt.

El que fan, ho tenen molt clar i hi cre­uen molt. En el famós sis­tema, però, no hi crec gaire. No crec en aques­tes com­bi­na­ci­ons de números sinó en les obli­ga­ci­ons dels juga­dors i el desen­vo­lu­pa­ment del joc.

Dels tres, i dit amb tots els res­pec­tes, crec que hi ha molta diferència entre Lejeune i els altres. El francès és un pepino de cen­tral. Ha explo­tat tard, i crec que ha madu­rat. Juga al per­fil dolent, però va sobrat. És ràpid, con­tun­dent, té joc. És juga­dor de pri­mera. Els altres són bons juga­dors de segona, però ell té un plus. I tots tres junts, és clar, són molt bons.

Dis­fruto de la família. Ara estic vivint aquell procés de l'entre­na­dor a qui ara li va bé i ara no, que crec que el fa millor i que no l'havia vis­cut els pri­mers anys, en què tot anava bé. S'hi ha de pas­sar, i m'ho agafo així. Ja fa anys que sóc en el fut­bol pro­fes­si­o­nal i m'adono de mol­tes coses, que la perifèria està sent més impor­tant que el nucli, cosa que fa més difícil tre­ba­llar i que no m'agrada. A Girona, passa a l'inrevés. T'has d'anar adap­tant, i anar pre­pa­rant-te. Crec que avui dia d'avui sóc millor que abans, molt millor. En caràcter, conei­xe­ments, experiència. Haver estat en clubs impor­tants i exi­gents ser­veix per apren­dre.

He tin­gut la sort de viure en clubs on la pressió no us podeu ima­gi­nar el que és. És de bojos. No és només fut­bol, no és només entre­nar. Hi ha molta gent que vol manar, la gent que mana té por dels mit­jans, de la gent... He mamat la pressió. El sud és molt dur, i l'illa ja és un volcà. És un club històric, i la gent se'n recorda del Tete de Val­dano, de la UEFA. Tot i que m'hi vaig sen­tir molt res­pec­tat. Recordo un dia anant a com­prar tabac. L'home estava escol­tant la ràdio i quan em va veure la va apa­gar. “És que no vull que ho escolti”, em va dir. “Enda­vant! Ja estic curat d'espants”, li vaig dir. És una agressió cons­tant.

No us ho sé con­tes­tar. Mai m'he tan­cat les por­tes. Jo no les obro ni les tanco. Els entre­na­dors quan ens vénen a bus­car estem con­tents, i quan ens foten fora ho hem d'accep­tar. Però calma, que l'entre­na­dor que tenen ho està fent molt bé. I m'ale­gro que hi hagi gent seri­osa al club.