“Jugar menys et fa madurar”

Estic con­tent perquè crec que, després de tant de temps sense jugar un par­tit sen­cer, em vaig tro­bar força bé. N'estic satis­fet.

Sí. Jo tre­ba­llo per ser sem­pre titu­lar, i l'entre­na­dor és qui deci­deix. I que ho pogués fer en un moment impor­tant com aquest, s'agra­eix, perquè vol dir que con­fia en mi.

Al prin­cipi sí que hi ha ner­vis, perquè jugues con­tra un rival directe, un equip que el curs pas­sat jugava a pri­mera, i perquè ens hi estem jugant molt. Sí que d'entrada estava una mica nerviós pen­sant que ho havia de fer bé i que havia de demos­trar que jo també podia jugar.

No, no ho sabia.

Bé, que estigués tran­quil i que ho fes com ho sé fer.

Sí, és una posició força dura, perquè has d'estar pujant i bai­xant cons­tant­ment. A Elx, arran de l'expulsió d'Alcalá, vam fer defensa de qua­tre i vaig jugar de late­ral dret, que és la meva posició.

Millor, perquè sóc late­ral, que és on he jugat sem­pre. De car­ri­ler també m'hi adapto, però és nor­mal que em trobi més còmode com a late­ral, perquè és la meva posició natu­ral.

Sí. Si ho com­pa­rem amb com­panys com Coris i Aday, és evi­dent. Jo sóc un juga­dor més defen­siu. Ells tenen més pro­jecció ofen­siva i el meu fort és la defensa.

Vaig arri­bar amb la idea de fer-ho tan bé com pogués, aga­far experiència i si podia aju­dar l'equip, fer-ho tant com pogués. Ser late­ral i con­ver­tir-te en car­ri­ler en tan pocs mesos és difícil.

Sobre­tot les arri­ba­des a la línia de fons i les cen­tra­des. Més aviat l'aspecte ofen­siu, que crec que de mica en mica vaig millo­rant.

Sí, i tant. N'estic molt con­tent.

Sí, és clar. Sé que he de fer aquest pas per algun dia poder estar allà dalt. Però ara no hi penso. Sóc aquí i estic cen­trat en aquesta recta final de tem­po­rada. La cate­go­ria és dura, però crec que hi puc com­pe­tir.

Allà és una mica dife­rent tot. Aquest és el pri­mer any que com­pe­teixo seri­o­sa­ment, perquè estic jugant amb gent que ja són homes, i és dur.

Va ser una mica tot. I estic con­tent amb l'experiència.

No ho sé. Estic cen­trat aquí i ja veu­rem què pas­sarà després. No m'hi veig perquè seria ima­gi­nar-me coses que poden ser o no.

Sí, i tant, això sem­pre. Però ara no hi he de pen­sar. Vénen par­tits molt impor­tants, he d'estar cen­trat en la nos­tra feina al Girona, i després el que hagi de ser serà. Jo ho donaré tot, sigui on sigui.

Sí. És un entre­na­dor que con­fia molt en el plan­ter i que fa jugar molt bé els seus equips. Estic molt con­tent amb la seva arri­bada.

No.

Em diuen que esti­gui tran­quil, que no hi ha pressa. A tots els juga­dors cedits ens van seguint, però no hi par­lem periòdica­ment.

Sí. El City és un gran club i el Girona també s'està con­ver­tint en un gran club, sobre­tot a segona. I tant de bo puguem pujar. En qual­se­vol cas, veig molt bene­fi­ci­osa aquesta con­nexió.

Nosal­tres sor­tim a gua­nyar cada par­tit, i tota la plan­ti­lla creu que ens hi podem posar i que ens hi posa­rem. Que dona­rem guerra fins al final. D'això, n'estem con­vençuts.

En som cons­ci­ents, però també ens hem de veure en aquesta situ­ació de pressió per treure el millor de nosal­tres. Crec que ens hi posa­rem segur.

No és pressió, però anar a Còrdova en un camp com­pli­cat con­tra un rival que també s'ho juga tot, no és fàcil. Et fan un gol i et que­des una mica fotut. I a Elx vam ofe­rir bona imatge i vam patir molt jugant tanta estona amb deu. Estem jugant bé i merei­xem acce­dir al play-off.

Jo crec que tots podem jugar, que tots els juga­dors tenim qua­li­tat sufi­ci­ent per jugar. I sobre­tot sabem que som un equip, que no ens movem per indi­vi­du­a­li­tats.

Tot­hom em tracta molt bé. Ser el més jove sem­pre implica que et cui­din més. Sem­pre estem fent bro­mes i m'entenc molt bé amb tot­hom. Hi ha un ambi­ent encan­ta­dor.

Si no ben bé de la mateixa edat, perquè al City sub-21 n'hi havia alguns de més grans, però si d'edats força simi­lars. Però arri­bes aquí i n'hi ha que tenen deu anys més que tu i que et trac­ten com al seu nen. Jo, ben con­tent.

Sí, moltíssim. El fet de no jugar amb tanta regu­la­ri­tat et fa madu­rar i t'enfor­teix. I quan tens l'opor­tu­ni­tat, l'has d'inten­tar apro­fi­tar.

Hi havia molts dub­tes. Perquè tenia 15 anys i era dei­xar la meva família aquí i anar-me'n sol allà, sense saber el que m'espe­rava. D'anglès, no en sabia gens. Ara el domino molt bé. I no només era l'idi­oma. És una altra cul­tura, un altre ambi­ent, un altre estil de joc... És com­pli­cat, però al final em vaig deci­dir, i crec que ha anat bé.

Ara n'han mun­tat una, però quan hi vaig anar jo, no. Estàvem en cases de gent que ens aco­llia. Vivies amb una família anglesa, i el canvi era brusc, és clar. No sabies on ana­ves exac­ta­ment. I per als meus pares tam­poc va ser fàcil. “Però on anirà amb 15 anys?”, pen­sa­ven.

Hi vaig anar amb un com­pany espa­nyol, i més enda­vant vaig estar amb un austríac i un ame­ricà. Sem­pre solíem ser dos o tres juga­dors. Són famílies que ja tenen els fills grans i tenen habi­ta­ci­ons lliu­res, i fan una espècie de con­tracte amb el City per aco­llir juga­dors joves.

Tot ple­gat et fa madu­rar molt. Arri­bes sol allà, sense conèixer ningú, i tro­bes a fal­tar tot­hom. El pri­mer any sem­pre és molt dur, perquè no saps res i t'has d'acos­tu­mar a tot. És tot nou, per a tu. El pri­mer any ho vaig pas­sar una mica mala­ment, però el segon ja van venir els meus pares i el meu germà, i ja va ser dife­rent. Ens vam ins­tal·lar tots en una casa. De fet, ells encara hi són, perquè per sis mesos no han tor­nat.

Sí, apro­fi­tant també que als meus ger­mans, que són més petits, els anirà bé per apren­dre anglès.

Quan arri­bes et fan un any de clas­ses, per obli­gació, i després et fan un exa­men de nivell perquè puguis tre­ba­llar en un futur.

Sí, és clar. El city és un club top i té millors ins­tal·laci­ons i infra­es­truc­tura, però al final ets tu qui t'has d'adap­tar i ren­dir.