La visita a Valla­do­lid va ser molt impro­duc­tiva per al Girona. Més enllà de fer només un punt que l'obli­gava a estar pen­dent dels rivals direc­tes i sobre­tot a asse­gu­rar els sis punts que que­den, el con­tra­temps més greu va ser la lesió de Flo­rian Lejeune. El francès es va sot­me­tre a una res­sonància magnètica ahir a la tarda –només de bai­xar de l'avió se'n va anar cap a l'hos­pi­tal– que ha de pre­ci­sar l'afec­tació del genoll dret. El club man­te­nia al matí encara una mínima espe­rança que no fos una lesió de llarga durada, però des del pri­mer moment feia la sen­sació que té afec­tat el lli­ga­ment late­ral intern i el dubte era si també havia rebut de l'encre­uat. Tot i que li van fer les pro­ves a la tarda, el club no va fer públic cap comu­ni­cat mèdic sobre l'abast de la lesió i els ter­mi­nis de recu­pe­ració del juga­dor cedit pel Manc­hes­ter City.

Sense Lejeune, el Girona queda molt limi­tat a l'eix de la defensa. Pablo Machín juga amb tres cen­trals, i li'n que­den només tres, després de la marxa de Mar­celo Djalo i la greu lesió de Car­les Mas. Els tres com­panys en con­di­ci­ons (Kiko Oli­vas, Richy i Alcalá) són fia­bles, mal­grat que Lejeune era el que estava més acos­tu­mat a jugar al per­fil esquerre –tots són dre­tans– i Alcalá s'havia habi­tuat a l'eix i ara ha de pas­sar a la dreta. Qual­se­vol con­tra­temps afe­git, però, pro­vo­ca­ria que el tècnic hagués de fer algun invent. Alcalá és a una groga de la sus­pensió, i si en veiés una con­tra l'Alcorcón es per­dria l'última jor­nada a Pon­fer­rada. Una de les alter­na­ti­ves a la plan­ti­lla és endar­re­rir la posició de Rubén Alca­raz, a qui Machín ja ha situat al dar­rere en alguns entre­na­ments de les últi­mes set­ma­nes. El bar­ce­loní serà baixa diu­menge pre­ci­sa­ment per sanció –per tant, si hi ha un con­tra­temps durant el par­tit con­tra l'Alcorcón, Machín tam­poc tindrà aquest recurs– però com a mínim estarà en con­di­ci­ons per a l'últim par­tit. L'altre juga­dor que es pot adap­tar a l'eix és Pablo Maf­feo, que hi havia jugat (amb línia de qua­tre) al Manc­hes­ter City. L'alçada és un han­di­cap, però el bon nivell defen­siu i el rodatge que ha aga­fat en els últims par­tits li juguen a favor.

Una altra pos­si­bi­li­tat que té Pablo Machín, com a recurs pun­tual, és pres­cin­dir del seu esquema de joc i pas­sar a jugar amb dos cen­trals i dos late­rals, tal com ja va expres­sar després del par­tit a Valla­do­lid. Ho ha fet poques vega­des –l'última, uns minuts al camp de l'Elx després de l'expulsió d'Alcalá, tot i que de seguit hi va situar Richy– i mai l'ha aca­bat de convèncer, però l'allau de limi­ta­ci­ons el podrien aca­bar empe­nyent cap al canvi de sis­tema.