I Reus va esclatar. Després d'una setmana d'emocions contingudes, de somriures sota el nas, de sentir que en futbol no se sap mai, d'evocar el precedent desafortunat del Girona de fa un any, de prudència necessària però de somnis inevitables, l'equip roig-i-negre va confirmar la gesta. El 0-3 memorable d'El Sardinero deixava a tocar el primer ascens de la seva història a segona A, al futbol professional, però calia rubricar-ho. Un inici fulgurant, amb gol clarificador de David Haro (7'), i el control en la resta de l'enfrontament van permetre al Reus tornar a derrotar tot un Racing de Santander i entrar per la porta gran en la història. L'equip del Baix Camp competirà la temporada que ve contra equips com el Rayo Vallecano, el Valladolid, el Tenerife, el Getafe i el Llevant entre d'altres. Un somni fet realitat. Si a Santander Natxo González va complicar la vida al Racing amb mobilitat en atac gràcies a la presència dels davanters petits David Haro i Fran Carbia, ahir la idea era fixar els centrals visitants amb un referent clar a la punta d'atac, Edgar Hernández. Prop seu, el mateix Haro i Vítor –i Ramon Folch una mica més endarrerit– continuaven donant alternatives ofensives als roig-i-negres i demostraven que no volien especular. I, en lloc de la sortida fulgurant de l'equip que ha de capgirar un resultat advers, els primers minuts van ser la continuació del bany d'El Sardinero. Vítor es va trobar de seguida amb una pilota calcada al 0-1 de la setmana passada, servida per Benito, però es va entretenir en lloc de rematar a la primera. I, tot seguit, el Reus no va perdonar. El mateix Vítor va fer un control exquisit a la banda esquerra i va fer una passada perfecta en profunditat a Ángel, que va centrar al primer pal per a la rematada a la xarxa de David Haro (7'). Quina millor manera de desactivar les ànsies de remuntada del rival que començar manant i marcant? Des del xiulet inicial la sensació era que el Reus tenia clar que no podia desaprofitar una oportunitat històrica de pujar a segona A i que el Racing era conscient que les seves opcions més tangibles d'ascens passen per les dues properes eliminatòries. I el pas dels minuts ho van anar confirmant. Un cop marcat el territori, el Reus hi va posar ofici i combinació per refredar el ritme del duel i mantenir-lo sota control. El Racing, però, no era un rival gaire exigent i el primer xut a porteria el va fer en el minut 20, quan Artiles va controlar la pilota amb el pit i la va xutar centrada. De fet, va ser l'acció més perillosa dels cantàbrics, que si bé van acabar la primera meitat més a prop de l'àrea del rival que de la pròpia, només en van treure algun córner i alguna arribada per bandes mal finalitzada. El Reus, aprofitant la inèrcia atacant del Racing, va tenir l'ocasió de fer el segon gol, en una passada en profunditat de David Haro que Edgar Hernández no va poder resoldre davant Óscar Santiago, que li va tancar l'angle (43'). Veure's amb l'eliminatòria més que encarrilada fa complicat afrontar la segona meitat amb màxima tensió i potser per això el Racing va començar dominant i atacant, amb un cop de cap desviat en un córner de Caneda com a primera aproximació (49'). Però el Racing es va anar desinflant definitivament i la intensitat anava abandonant la gespa per traslladar-se a la graderia, on va començar l'onada i els càntics es van convertir en unànimes. L'esclat definitiu era qüestió de temps. El Racing havia abaixat definitivament els braços, el Reus ja s'imaginava en el futbol professional i els dos equips van continuar competint per inèrcia. Un córner servit per Vítor i rematat al segon pal desviat amb el cap per Dinis (75') recordava per un moment als espectadors que s'estava jugant el partit. A la graderia només hi havia ganes que el partit s'acabés. Van entretenir l'espera els canvis efectuats per Natxo González, que van permetre al públic reconèixer la feina dels jugadors substituïts, Edgar Hernández, Vítor i Benito. Eren ovacions extensibles a tota la plantilla, ja que l'èxit del Reus és del col·lectiu per sobre dels noms. Abans del final, la pilota, gairebé sense voler-ho, encara va passejar-se per les dues àrees, però ja ningú s'hi fixava. I, per fi, amb el xiulet final, ja no va caldre contenir més l'eufòria i les celebracions van començar. El Reus ha fet història.