Arren­cada ful­gu­rant

El par­tit va aca­bar amb llàgri­mes, però hi va haver moments per a la eufòria. L'ins­tant més dolç va arri­bar en la pri­mera acció de la segona part. Mato va per­dre una pilota que va fer cap als peus de Coli­nas. Aquest va assis­tir Car­los Martínez i l'ata­cant blau no va fallar davant de José Caro. Rasa i cre­uada, gol i eli­mi­natòria empa­tada. El 0-1 va dei­xar esta­bor­nit el Sevi­lla Atlético, però només per uns minuts. Quan els anda­lu­sos van reac­ci­o­nar, es va veure un inter­canvi de papers sobre la gespa. Lla­vors el Lleida no tenia tanta pressa, men­tre que veia com l'ambició des­per­tava en l'equip rival. Val a dir, però, que el filial del Sevi­lla va mos­trar un punt de pre­ci­pi­tació i de ner­vis que no havia mos­trat en tota la tem­po­rada. I els del Segrià ho van apro­fi­tar, ja que van dis­po­sar de les millors arri­ba­des. Ho van inten­tar Urko, Vega i Molo. La boleia del pri­mer va ser massa fluixa, la rema­tada del segon va topar amb el por­ter i el cop de cap del ter­cer va mar­xar arran del tra­ves­ser. L'opor­tu­ni­tat més clara, però, la va tenir el Sevi­lla Atlético quan fal­ta­ven tres minuts per al final. Car­ri­llo va plan­tar-se sol davant d'Ivan Crespo, que per for­tuna va fer els deu­res i va refu­sar el xut. Era l'hora de la pròrroga.

Maleïts penals

Refre­dar el par­tit, no fos cas que en una fogo­nada de màgia el Sevi­lla Atlético ful­minés el Lleida. Això és el que va deci­dir fer el qua­dre d'Ima­nol Idi­akez en la pròrroga. Sobre­tot en la pri­mera part, en què el can­sa­ment i la calor ja van començar a pas­sar fac­tura. Van ser 15 minuts de temor mutu, en què la pilota va moure's molt en horit­zon­tal però poc en ver­ti­cal. Hi havia massa en joc. El segon temps, malau­ra­da­ment per a la gent que té pro­ble­mes cardíacs, va ser més ani­mat. El des­gast físic va pro­pi­ciar erra­des i hi va haver una gran ocasió per barba. Pri­mer Julen Coli­nas va fer un gran con­trol i va rema­tar sol a sobre del por­ter rival i, quan fal­ta­ven tres minuts, Ivi va posar un córner enve­ri­nat que va pas­se­jar-se per davant de la por­te­ria de Crespo. Per sort, el rema­ta­dor va arri­bar una mil·lèsima de segon tard. Era l'hora de la tanda de penals. I del drama.

El Lleida tirava pri­mer, però ho feia en l'únic gol en què hi ha afició. Tota la del Sevi­lla, vaja. Molta pressió. Va sem­blar, això sí, que tot es posava de cara quan, en el segon llançament dels locals, Car­los Fernández va rellis­car i va enviar la pilota als núvols. Per desgràcia, en el següent xut, Pau Bosch va veure com el por­ter encer­tava les seves inten­ci­ons i atu­rava. Tot s'igua­lava de nou. Al final la tanda va aca­bar 4-4 i tot va que­dar a expen­ses de qui fallés pri­mer. Per desgràcia, qui va fer-ho va ser Òscar Rubio, que va esta­ve­llar el seu xut al tra­ves­ser. Després el por­ter local, José Caro, va pren­dre la res­pon­sa­bi­li­tat i no va per­do­nar. Una decepció infi­nita per als de la Terra Ferma.

No va ser un desen­llaç injust, perquè el Sevi­lla Atlético merei­xia pujar tant com el Lleida, però tot ple­gat va ser massa cruel. I és que el fut­bol li'n devia unes quan­tes, al grup humà que enguany hi ha hagut al ves­ti­dor del Camp d'Esports. Són fut­bo­lis­tes i tècnics que han sofert mesos d'impa­ga­ments, que han estat fins i tot menys­tin­guts per una direc­tiva ins­tal·lada entre l'ambigüitat i la pre­potència. Tot i això, han respòs. Van que­dar quarts, van eli­mi­nar el Barakaldo i el Madrid Cas­te­lla i van igua­lar una eli­mi­natòria que s'havia posat en con­tra. Malau­ra­da­ment, de res els ha ser­vit nedar a con­tra­cor­rent. El destí ha estat un des­gra­ciat.