El Nàstic va acabar somrient en un duel català que va començar de la millor manera possible per al Girona, que va marcar en el primer minut i que durant molta estona es va veure amb els dos peus a primera divisió. Però els tarragonins, que estrenaven com a tècnic Nano Rivas, substitut de Juan Merino, van remuntar en una gran segona meitat gràcies a un gol de Manu Barreiro i a dos d’Uche. La victòria permet al Nàstic sortir de la zona de descens i adquirir un marge de dos punts respecte els quatre últims classificats. En les dues últimes jornades, els grana visiten el Tenerife, que lluita a la part alta, i un rival directe, l’UCAM.

El Girona, per la seva banda, haurà d’esperar a diumenge a Montilivi per celebrar un ascens no es pot escapar de cap de les maneres, tot i que ahir la seva decepció va ser doble. Primer, perquè el Girona va estar durant gairebé una hora –des del minut 1 fins al 59– amb els dos peus a primera divisió i no va saber allargar-ho fins al final, i després perquè l’equip blanc-i-vermell va perdre un partit que tenia sota control en la primera part i que se li va descontrolar per complet després del descans. El Nàstic no només li va endossar tres gols en divuit minuts, sinó que es va cruspir el Girona per ganes i actitud. Intolerable en un equip que es juga l’ascens a primera divisió. Perquè si algun equip havia de ser ahir un manat de nervis era el tarragoní, molt més necessitat que el gironí. Diumenge, els de Pablo Machín tindran una nova oportunitat que ja no s’hauria de deixar escapar. A casa, amb l’escalf de més de 9.000 espectadors i contra un rival, el Saragossa, al qual l’empat també li val per segellar una permanència que als aragonesos els està costant estacar tant com al Girona l’ascens. Mentrestant, el Nàstic, que va arribar al descans sense veure llum al final del túnel, va acabar el partit amb un somriure d’orella a orella i amb la salvació encarrilada.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici del partit, el Girona estava a primera divisió. I 30 segons després, encara més. És el que va trigar l’equip de Pablo Machín a batre la porteria de Manolo Reina. En la primera aproximació a l’àrea i en el primer xut a porteria, els gironins van situar el 0-1 amb el primer gol de la temporada de Pablo Maffeo. Era el guió somiat per Machín, perquè el gol els permetia encaixar-ne un sense que no passés absolutament res.

La bona entrada del Girona en el partit no la va alterar ni tan sols la lesió de Pere Pons, fora de combat en el minut 23. Fins i tot Machín es va veure més valent que mai perquè, podent fer un canvi més de contenció (Eloi Amagat) va sorprendre posant en dansa un jugador molt més d’atac (Borja García). Un canvi més propi d’un partit amb un resultat en contra que a favor. El Girona es va continuar trobant còmode a la gespa i va superar amb una bona aplicació defensiva els intents d’acceleració del Nàstic, que va estar a prop del gol en una bona acció individual de Juan Muñiz que va salvar Bounou. En el tram final abans del descans, fins i tot es va albirar la possibilitat del 0-2, però Sandaza i Longo van voler fer una mica massa la guerra pel seu compte.

Tot el que va passar en la segona part va ser favorable al Nàstic i perjudicial per al Girona. Començant pel gol de l’empat de Manu Barreiro i continuant per la lesió de Maffeo, que ja es queixava en el descans però que va aguantar fins a esparracar-se del tot. L’1-1 va canviar per complet l’estat d’ànim dels locals. I tot i que al Girona el resultat li servia, el gol encaixat també va ser una llosa psicològica per als de Machín, que es van anar diluint fins a desaparèixer del Nou Estadi.

I va aparèixer Ike Uche per rematar el Girona. En el 2-1 va fer la sensació que Bounou, potser tapat, va badar. En el 3-1, l’errada va ser més en cadena i el nigerià, mal marcat, es va regirar dins l’àrea. El partit se li va fer una muntanya, al Girona, mentre que el Nàstic afrontava l’últim tram del partit amb confiança renovada. L’equip tarragoní va superar els visitants en totes les facetes, tangibles i també intangibles. El Nàstic va administrar molt bé el 3-1, com no ho van saber fer els gironins amb el 0-1. Es van valer d’ofici a l’hora de perdre temps, però també van arribar a totes les pilotes dividides abans que els gironins, ja ben poc convençuts de poder celebrar l’ascens al Nou Estadi. Els que no van abaixar la guàrdia van ser els 1.500 aficionats visitants, que van tenir més fe que l’equip i no van parar d’animar fins al final. Molt més soroll, però, van fer els 10.000 tarragonins, que van celebrar una victòria que val el seu pes en or.