La trajectòria ascendent d’Andreu Subies com a dirigent del món del futbol pot quedar bruscament tallada i la seva reputació, construïda a partir del consens generat com a president de la Federació Catalana de Futbol, que va estabilitzar econòmicament i modernitzar, molt malmesa. La detenció de l’actual vicepresident de la federació espanyola, que haurà de demostrar que no es va beneficiar de la presumpta inflació dels pressupostos de les reformes de diverses seus de la FCF, és una esquerda greu que amenaça de tirar a terra una carrera que va començar al seu poble i que l’ha dut fins a Madrid.

Andreu Subies va compaginar els últims temps com a futbolista amb la presidència del Benavent, un club que va portar en poc temps de l’antiga tercera regional a la tercera divisió. Després d’una temporada a la categoria, però, no va poder evitar que desaparegués el juny de 2010 en fusionar-se amb l’Ascó. En aquella època, Subies, que ja havia estat directiu de la federació amb Jordi Roche i Ricard Campoy, i que també ho era amb Jordi Casals, va iniciar una forta oposició interna contra el llavors president que va acabar en unes eleccions que va guanyar, el març del 2011. Amb Casals descavalcat de la cursa electoral, el contrincant final de Subies va ser Jaume Llauradó, que va perdre per 71 vots de diferència (419 a 348).

Subies va accedir a la presidència de la federació després d’uns anys d’inestabilitat i amb l’ens en situació crítica en l’aspecte econòmic. Va introduir alguna mesura polèmica, com ara el portal del federat, que va afegir més pressió econòmica als jugadors, però que va permetre treure pes als clubs, la qual cosa li va permetre redreçar les finances de la federació. Segons moltes veus implicades dins del futbol català, va aconseguir transformar la federació i dotar-la d’equilibri, enderrocant les velles estructures i creant-ne de noves.

L’acostament entre la federació catalana i l’espanyola, bastant allunyades i receloses fins llavors, va ser una altra de les consecucions d’Andreu Subies. La millora en la relació entre els dos ens va permetre que la FEF s’impliqués i invertís a Catalunya. Se’l veia com una persona molt propera a Ángel María Villar i, de fet, algunes veus crítiques l’acusaven de frenar el progrés de la selecció catalana.

Subies va generar sempre una gran unanimitat dins del futbol català, ja que no va tenir mai oposició, ni entre els clubs, amb els quals sempre va tenir una relació molt fluida, ni en la junta. De fet, el consens també el va aconseguir a l’hora d’aprovar sense problemes la seva pròpia professionalització, posant-se un sou com a president. És per això que no és cap sorpresa que un candidat continuista com Joan Soteras sigui el seu relleu.

I, finalment, de Barcelona a Madrid, on després de ser clau en l’accés de Luis Rubiales a la presidència es va convertir en la seva mà dreta i on té plans similars als que es va fixar quan va arribar a la federació catalana: modernització i rigor econòmic. Plans, però, que de moment queden tallats i qui sap si definitivament aparcats.