La tra­jectòria ascen­dent d’Andreu Subies com a diri­gent del món del fut­bol pot que­dar brus­ca­ment tallada i la seva repu­tació, cons­truïda a par­tir del con­sens gene­rat com a pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol, que va esta­bi­lit­zar econòmica­ment i moder­nit­zar, molt mal­mesa. La detenció de l’actual vice­pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola, que haurà de demos­trar que no es va bene­fi­ciar de la pre­sumpta inflació dels pres­su­pos­tos de les refor­mes de diver­ses seus de la FCF, és una esquerda greu que amenaça de tirar a terra una car­rera que va començar al seu poble i que l’ha dut fins a Madrid.

Andreu Subies va com­pa­gi­nar els últims temps com a fut­bo­lista amb la pre­sidència del Bena­vent, un club que va por­tar en poc temps de l’antiga ter­cera regi­o­nal a la ter­cera divisió. Després d’una tem­po­rada a la cate­go­ria, però, no va poder evi­tar que des­a­pa­regués el juny de 2010 en fusi­o­nar-se amb l’Ascó. En aque­lla època, Subies, que ja havia estat direc­tiu de la fede­ració amb Jordi Roche i Ricard Cam­poy, i que també ho era amb Jordi Casals, va ini­ciar una forta opo­sició interna con­tra el lla­vors pre­si­dent que va aca­bar en unes elec­ci­ons que va gua­nyar, el març del 2011. Amb Casals des­ca­val­cat de la cursa elec­to­ral, el con­trin­cant final de Subies va ser Jaume Llau­radó, que va per­dre per 71 vots de diferència (419 a 348).

Subies va acce­dir a la pre­sidència de la fede­ració després d’uns anys d’ines­ta­bi­li­tat i amb l’ens en situ­ació crítica en l’aspecte econòmic. Va intro­duir alguna mesura polèmica, com ara el por­tal del fede­rat, que va afe­gir més pressió econòmica als juga­dors, però que va per­me­tre treure pes als clubs, la qual cosa li va per­me­tre redreçar les finan­ces de la fede­ració. Segons mol­tes veus impli­ca­des dins del fut­bol català, va acon­se­guir trans­for­mar la fede­ració i dotar-la d’equi­li­bri, ender­ro­cant les velles estruc­tu­res i cre­ant-ne de noves.

L’acos­ta­ment entre la fede­ració cata­lana i l’espa­nyola, bas­tant allu­nya­des i rece­lo­ses fins lla­vors, va ser una altra de les con­se­cu­ci­ons d’Andreu Subies. La millora en la relació entre els dos ens va per­me­tre que la FEF s’impliqués i invertís a Cata­lu­nya. Se’l veia com una per­sona molt pro­pera a Ángel María Villar i, de fet, algu­nes veus crítiques l’acu­sa­ven de fre­nar el progrés de la selecció cata­lana.

Subies va gene­rar sem­pre una gran una­ni­mi­tat dins del fut­bol català, ja que no va tenir mai opo­sició, ni entre els clubs, amb els quals sem­pre va tenir una relació molt fluida, ni en la junta. De fet, el con­sens també el va acon­se­guir a l’hora d’apro­var sense pro­ble­mes la seva pròpia pro­fes­si­o­na­lit­zació, posant-se un sou com a pre­si­dent. És per això que no és cap sor­presa que un can­di­dat con­ti­nu­ista com Joan Sote­ras sigui el seu relleu.

I, final­ment, de Bar­ce­lona a Madrid, on després de ser clau en l’accés de Luis Rubi­a­les a la pre­sidència es va con­ver­tir en la seva mà dreta i on té plans simi­lars als que es va fixar quan va arri­bar a la fede­ració cata­lana: moder­nit­zació i rigor econòmic. Plans, però, que de moment que­den tallats i qui sap si defi­ni­ti­va­ment apar­cats.