L’Osca, a la seva

Sis mesos esperant el pivot defensiu i la ubicació inicial de Christian Rivera va ser a la banqueta perquè Pep Lluís Martí va continuar confiant en la doble G a la sala de màquines. El darrer reforç, almenys, va començar veient el partit de més a prop que a Fuenlabrada, on no va ni entrar en la convocatòria. L’entrenador, molt content amb l’evolució del seu equip en els dos últims partits, va mirar de tocar l’onze el mínim possible i segurament va pensar que afegir un tercer canvi als dos que ja eren imperatius hauria estat excessiu.

El 0-0 del descans va deixar més satisfet l’Osca que no pas el Girona, que va ser l’únic equip que va intentar buscar la porteria rival. Els aragonesos van prioritzar el treball defensiu i pràcticament es van oblidar de Riesgo. Hi va tenir també a veure el bon exercici de pressió i de concentració dels locals, que van oferir un bon to però que no van acabar de cargolar en atac el rival, probablement per por d’equivocar-se.

Després de deu minuts de joc efectiu i cinc de real (Aday primer i Mikel Rico poc després van quedar estabornits i van haver de ser atesos), el Girona es va fer amo de la pilota però li va costar generar perill davant d’Álvaro Fernández. La circulació va ser excessivament horitzontal i l’Osca en va fer prou basculant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta les dues línies que va teixir a la frontal de l’àrea. Quan els locals van accelerar les accions i van trobar situacions de centrada, fer arribar la pilota a Stuani entre Pulido i Insúa va requerir un exercici d’alta precisió que ni Oliván ni Aday (els dos jugadors que més ho van intentar) van poder realitzar satisfactòriament, tot i que la connexió entre el de Sentmenat i el pitxitxi va estar a punt de fructificar en un córner poc abans del descans.

El mateix guió

Amb el 0-0, l’Osca matava dos ocells d’un tret (deixava el Girona cinc punts per sota i li guanyava el goal-average) i els aragonesos van mantenir el pla de la primera part: deixar que el rellotge corregués i esperar que el Girona s’equivoqués. Ahir, però, els locals no van tenir les apagades habituals –segon partit seguit amb el zero a la porteria– i el cronòmetre no es va aturar, però al final va acabar caient a plom a sobre dels visitants.

El Girona va tenir molt la pilota perquè una altra de les passes endavant que han fet els de Martí en relació amb partits pretèrits ha estat d’actitud, a còpia de fer pujar les revolucions. Oliván va millorar molt Mojica, que ahir va veure el partit des de la llotja i a Riazor potser el veurà des de la banqueta. Per la dreta, quan a Aday se li va encendre el llum de reserva va aparèixer Maffeo.

El primer moviment del tècnic va ser sorprenent. No pas per l’entrada de Samu, sinó per la sortida de Borja quan s’estava entonant. Com a Fuenlabrada, Granell va ser clau en una acció important: l’expulsió d’un rival. Rafa Mir va etzibar un cop de colze a la cara del gironí i l’Osca es va quedar amb deu. Els visitants no van xutar entre els tres pals amb onze i tampoc no ho van fer amb inferioritat. I si la idea era anar-se’n amb el 0-0, quan es van quedar amb un home menys això es va accentuar. Però els 12 minuts, i sobretot l’afegit, se’ls van fer eterns.

Quan el camp estava ja del tot inclinat però hi havia poc marge de temps, Martí va fer un doble canvi: Rivera, que va debutar, i Gallar. Gran part del pes ofensiu el va assumir Samu Saiz, hiperactiu. Va combinar un parell de xuts escarransits amb bones conduccions i obertures, però es va guanyar Montilivi amb un gol que podria ser el punt d’inflexió del curs.