Efemèride
Un any de l’assalt al Santiago Bernabéu
La gesta més inútil
Després de perdre a Montilivi contra el cuer, la sonada victòria al camp del Real Madrid va donar aire a Eusebio, que estava a la corda fluixa, i també a l’equip, que poques setmanes després es va ensorrar de cop i la reanimació va ser impossible
Stuani i Portu, qui si no, van capgirar l’1-0 de Casemiro (25’), i Ramos va acabar expulsat
Avui fa un any que el Girona va assaltar el Santiago Bernabéu en el que encara és el triomf més sonat de la història del club de Montilivi. Però, gairebé coincidint amb aquella victòria, el conte va canviar tant que ara els gironins ja no visiten el temple blanc, ni el Camp Nou, ni el Wanda ni Mestalla, sinó El Toralín, el Francisco de la Hera i l’Anxo Carro.
Aquell 17 de febrer al migdia, el sol va sortir de manera sobtada, quan l’equip transitava per la penombra més absoluta. Ningú no hauria apostat un sol euro pel Girona d’Eusebio, que probablement hauria estat destituït amb un resultat advers al Bernabéu. Els blanc-i-vermells van fer una copa per treure’s el barret –fins a quarts de final, després d’eliminar l’Alavés i l’Atlético de Madrid–, però la factura en la competició domèstica va ser molt cara. I l’equip va visitar el Bernabéu havent tocat fons la setmana abans en un duel a Montilivi contra l’Osca (el 0-2 va significar la desena jornada seguida sense guanyar) que el va deixar sense coixí (dels deu punts de marge respecte al descens que tenia en la jornada 14, a només un).
El Girona va saltar al camp del Real Madrid com un animal rumb cap a l’escorxador. I tot i que els blancs tampoc estaven per tirar coets, abans de començar la jornada 24 encara hi havia lliga (el Barça només estava sis punts per sobre).
Possiblement també hi va haver un excés de confiança per part del Madrid, dirigit per Solari. Era el tercer enfrontament entre blancs i blanc-i-vermells en menys d’un mes, i en els quarts de final de copa la superioritat dels madrilenys va ser total (4-2 al Bernabéu i 1-3 a Montilivi per un global de 7-3). Si, a aquest precedent, s’hi afegia la caiguda lliure dels gironins, el pronòstic en la travessa era un “1” catedralici.
Amb canvi de dibuix
Eusebio Sacristán va arraconar el 3-5-2 i va plantejar un sorprenent 4-1-4-1 en el qual va doblar les bandes (Ramalho i Porro a la dreta i Raúl García Carnero i Portu a l’esquerra). Davant de la parella de centrals va jugar Douglas Luiz i, darrere de Stuani, Granell i Pere Pons. Tot i que va encaixar l’1-0 aviat (Casemiro, de cap, després que Kroos recollís el refús d’un córner i posés un altre cop la pilota a l’àrea, 25’), el mèrit del Girona va ser no descompondre’s i l’error del Madrid, no sentenciar.
Acostumat a moure la banqueta molt a última hora, el tècnic de la Seca va sorprendre també amb dos canvis en el descans (va sacrificar Porro i Pere Pons i va donar entrada a Choco Lozano i Aleix Garcia), i el Girona es va treure la por de perdre i va acabar trencant tots els pronòstics al camp del Real Madrid. Stuani, des del punt de penal (mans i groga per a Sergio Ramos després d’una rematada de Douglas i un xut al pal de l’uruguaià), va situar l’1-1 (65’) i, sense gaire temps perquè el Madrid digerís l’empat, Portu va fer l’1-2 (75’) de cap, després d’un refús de Courtois a xut del Choco. Tot i que quedaven 15 minuts, el Girona es va defensar amb ordre i el Madrid, a la desesperada, va acabar amb deu per l’expulsió de Ramos.
El triomf majúscul va donar pas a una revifalla (el Girona, que va sortir de Madrid amb +4 sobre el descens, va fer 10 punts de 15 i es va situar 9 punts per sobre del divuitè) i la salvació semblava al sac. Però l’equip es va ensorrar de cop, el club va deixar de pensar en Eusebio i no va saber donar el cop de timó a la banqueta quan la caiguda lliure ja feia tota la pinta de ser imparable. Amb nou derrotes en els últims deu partits, el Girona se’n va anar a segona A i aquell 1-2 al Bernabéu va ser la gesta més inútil del món.