El confinament ha suposat un retrocés important en l’estat de forma de qualsevol esportista. Pel que fa al Girona, el cos tècnic va intentar pal·liar el cop de l’aturada en els seus futbolistes amb entrenaments diaris a doble sessió, amb exercicis per potenciar el tronc inferior, el superior i també treballar l’aspecte cardíac, a més de portar un control del pes de cadascun i conversar-hi periòdicament. D’aquesta manera es va mantenir mínimament l’activitat del jugador, encara que evidentment una casa, en alguns casos un pis, en què hi falta espai i condicions, sumat a l’absència de material, limita molt un treball que irremeiablement acaba sent insuficient per a un professional.

Durant el temps d’isolament, en la plantilla blanc-i-vermella tothom va fer, a més, la mateixa feina, sense especificitats, en un esport com el futbol, amb posicions diferents i especialistes. Un migcampista defensiu no ha de fer els mateixos esforços durant un partit que un extrem, tenen un desplegament físic diferent en el joc, de la mateixa manera que un central no fa el mateix que un lateral o un davanter. Arrencades, canvis de ritme, distàncies recorregudes... cada demarcació té les seves particularitats, i això en condicions normals es té en compte en la preparació física, tot i que tampoc fa canviar l’entrenament excessivament entre els jugadors de camp que, sobre la gespa, fan la major part del treball plegats. En tot el temps d’aturada, res d’això s’ha pogut tenir en compte.

En aquest sentit, a més, hi ha un personatge del joc que ha vist complicar-se encara més el seu escenari: el porter. “Els porters hauríem de fer un treball específic que és molt difícil de fer a casa. Pels espais, per les caigudes, pels desplaçaments.... no es pot fer aquest treball”, comentava un dels tres sentinelles del Girona, Juan Carlos Martín, en una entrevista recent als mitjans del club. I és que els tres guardians de la porteria gironina –Juan Carlos, Asier Riesgo i José Aurelio Suárez– van fer els mateixos entrenaments que els seus companys durant el confinament. “Tots fem el mateix. Estem seguint un protocol de manteniment. Es fa dur fer-ho a casa, no és el mateix que treballar en un camp de futbol”, expressava Juan Carlos.

Tot plegat, pot fer pensar que a un porter, que de normal s’entrena a part, amb sessions que contenen tasques completament diferents, i que es prepara dia a dia per a una feina molt distinta a la d’un jugador de camp, pot passar-li més factura. Al si del Girona, però, no és un tema que preocupi. “Al porter l’afecta com al jugador de camp. El porter és un lloc molt específic però en línies generals l’aturada l’afecta com a un altre jugador”, assegurava a aquest diari el preparador de porters del conjunt blanc-i-vermell, Monchi, conscient, però, del handicap que ha suposat la parada: “Hem intentat que físicament es puguin mantenir en la millor forma possible, però no hem pogut fer allò que ens agradaria. Per espai, per material, per tot. Ens afectarà.”

Tant ell com Omar Harrak, amb qui forma tàndem, van estar durant aquests més de 50 dies d’aïllament els encarregats de reunir-se virtualment amb els sentinelles, amb els quals parlaven de com es trobaven, quin treball extra podien dur a terme i també per organitzar la tornada al camp, que ja és una realitat. “Haurem d’anar a poc a poc per tal d’intentar arribar el millor possible”, advertia Monchi. “No podem tenir gaire pressa perquè les lesions poden ser un problema”, asseverava. En aquesta línia es va expressar també el cap, Pep Lluís Martí, quan es van reprendre els entrenaments: “És com una pretemporada, sabent que els jugadors venen segurament pitjor, ja que quan arriben d’un estiu no fa tants dies que no s’entrenen bé. Tot i que han fet una feina extraordinària a casa seva, no han pogut fer el que realment demana el futbol”, deia el primer entrenador, que prioritza la calma en aquests primers compassos. “Veurem com van evolucionant els dies, perquè evidentment ens preocupa el tema de les possibles lesions”, reflexionava Martí. “A l’estiu pots anar a la platja, pots sortir a córrer, pots sortir a jugar, el que sigui... i ara no han pogut fer res d’això i, a més, el temps és més llarg que qualsevol vacances”, reforçava Monchi. “Haurem de fer una molt bona feina de força, de treball preventiu, compensatori, i al camp treball de desplaçaments, d’espais, que el porter es trobi a la porteria, de pilota, de mans... tot allò com si fos començar de nou”, afirmava l’entrenador dels porters. Els porters, doncs, tornen a començar; posar-se els guants, olorar la gespa, tocar els pals, protegir la porteria... hàbits perduts per obligació.