“Tenia ganes de tor­nar, de tor­nar a sen­tir-me com­pe­ti­tiu, de tor­nar a sen­tir-me impor­tant.” Jonat­han Sori­ano va ater­rar a Girona amb la il·lusió de for­mar part d’un equip gua­nya­dor, que tenia com a objec­tiu l’ascens i en el qual espe­rava ser una peça útil, tot i tenir un per­fil molt simi­lar al de Crist­hian Stu­ani, refe­rent i gole­ja­dor blanc-i-ver­mell. Això, però, no ha pogut ser pos­si­ble de moment, ja que la mala sort amb les lesi­ons li ho ha impe­dit. I és que l’ariet de 34 anys només ha estat con­vo­cat en 15 de les 31 jor­na­des de lliga dis­pu­ta­des, amb onze par­tits jugats i només un com a titu­lar. “M’agra­da­ria poder apor­tar més a l’equip des del camp, però en el fut­bol, a vega­des, per unes cir­cumstàncies o per unes altres, no es pot, i quan no tens l’opor­tu­ni­tat d’aju­dar a la gespa ho has de fer des de fora. El més impor­tant de tot és aju­dar, ja sigui d’una manera o d’una altra”, reco­nei­xia el fut­bo­lista del Pont de Vilo­mara recent­ment, que, mal­grat tot, sí que és un home de pes als ves­ti­dors.

Tot i això, el ren­di­ment de Sori­ano ha estat òptim sem­pre que li ha tocat jugar. En la lliga ha sig­nat una diana –con­tra l’Extre­ma­dura (1-3)– en els 227 minuts que ha dis­pu­tat, tots en esto­ne­tes, i en la copa, en l’únic par­tit que va jugar –con­tra el Car­ta­gena (2-4)–, en va fer dues. Molt fia­ble, sem­pre s’ha fet notar, però els pro­ble­mes físics han llas­trat la seva par­ti­ci­pació, que s’entre­veia crei­xent amb Pep Lluís Martí a la ban­queta. Amb l’ante­ces­sor, Juan Car­los Unzué, sí que és cert que va jugar poc –va acu­mu­lar 57 minuts en 12 jor­na­des–, però amb l’arri­bada del tècnic balear l’esce­nari li va can­viar i va par­ti­ci­par gai­rebé sem­pre que va estar dis­po­ni­ble. En les qua­tre pri­me­res jor­na­des de Martí, el davan­ter va jugar en totes qua­tre, fins que es va fer un esquinç al tur­mell. Un cop recu­pe­rat, va tenir la seva pri­mera i única titu­la­ri­tat al feu del Tene­rife (1-0), però just abans del des­cans es va tor­nar a lesi­o­nar, aquest cop al soli. Va rea­parèixer con­tra l’Alba­cete (1-1) a Mon­ti­livi, en l’últim matx abans de l’atu­rada.

I, enmig de tot això, en l’horitzó hi ha la fina­lit­zació del seu con­tracte, que expira a final de curs. En prin­cipi, l’acord és fins al 30 de juny, però els vin­cles s’allar­ga­ran més enllà d’aquesta data, fins que acabi la com­pe­tició. En aquests moments, però, Sori­ano no sap si el curs que ve con­ti­nuarà ves­tint de blanc-i-ver­mell. La seva con­tinuïtat està lli­gada al pos­si­ble ascens: si el Girona puja a pri­mera, renova una cam­pa­nya més automàtica­ment; en cas que no fos així, club i juga­dor hau­rien de seure i par­lar-ne. De moment, des de l’enti­tat de Mon­ti­livi ningú s’ha posat en con­tacte amb Sori­ano; de fet, el club no està par­lant amb ningú en situ­ació simi­lar. El davan­ter, per la seva banda, d’acord amb el que diu el seu entorn, té clara la volun­tat de con­ti­nuar al Girona passi el que passi, ja que li ha que­dat una certa mala sen­sació per no haver pogut aju­dar l’equip com li hau­ria agra­dat a causa de les lesi­ons. De temps, n’hi ha. Les dues parts espe­ren ara esde­ve­ni­ments.