Mon­ti­livi havia vis­cut par­tits amb molt poc públic. No cal recu­lar fins a l’etapa prèvia a l’accés a l’LFP. I no són només par­tits de copa, com el que va reu­nir menys d’un miler d’espec­ta­dors al gener con­tra el Vila-real. També n’hi havia hagut algun amb qua­tre gats a segona A. No havia pas­sat aquesta tem­po­rada, tot i el drama del des­cens. L’afició res­po­nia des de l’estiu i, tot i que no s’omplia, Mon­ti­livi tenia una assistència força més alta que en els pri­mers mesos de les experiències ante­ri­ors a plata. A ani­mar, a vega­des a xiu­lar –ahir fàcil­ment hau­ria tocat–, però hi eren. Fins que el coro­na­vi­rus ho va atu­rar tot. Ahir, 101 dies després d’un Girona-Alba­cete amb 7.914 espec­ta­dors, va tor­nar el fut­bol a l’estadi. El pri­mer duel sense públic d’un retorn que és de tot menys nor­mal.

Érem pocs, i tots ben iden­ti­fi­cats i acre­di­tats. Una tren­tena de mem­bres de segu­re­tat; qua­tre aple­ga­pi­lo­tes; sani­ta­ris i per­so­nal de neteja i man­te­ni­ment; tre­ba­lla­dors i direc­tius dels clubs i els pro­ta­go­nis­tes. I mit­jans, també exa­ge­ra­da­ment limi­tats, i això que l’espai per tre­ba­llar res­pec­tant totes les distàncies i mesu­res no l’aca­baríem. Com fan els juga­dors des que han tor­nat a l’acti­vi­tat, ens va tocar seguir un pro­to­col –mas­ca­reta, guants, con­trol de tem­pe­ra­tura– per situar-nos on tre­ba­llem. L’estampa era trista. Els fotògrafs, a la pri­mera fila de la gra­de­ria, sense poder tre­pit­jar ni l’entorn del ter­reny de joc. Els juga­dors suplents, repar­tits a la tri­buna. A la llotja, comp­tats. Com fa sem­pre, l’spe­aker va donar la ben­vin­guda “a tot­hom” abans de reci­tar els onzes. I amb l’entrada al camp dels juga­dors, l’himne, que tam­poc és el mateix sense l’esclat del públic.

En ple par­tit, sí que hi havia un al·lici­ent. Sen­tir els crits dels juga­dors,un no parar. De tant en tant, per mega­fo­nia sona­ven crits de suport enre­gis­trats d’afi­ci­o­nats. Però la sor­presa va arri­bar des de fora. Un grup d’afi­ci­o­nats del Jovent gironí molt enèrgics, amb megàfons i tra­ques de petards, van posar-hi l’ambi­ent des del “palco dels sas­tres”. Ni la pluja els va atu­rar.

Al final, ni roda de premsa (és telemàtica) ni zona mixta ni cap con­tacte amb juga­dors. I a espa­vi­lar-nos, perquè hem d’aban­do­nar el recinte pas­sats 10 minuts. Veure par­tits a la tele sense públic es fa estrany. Viure’ls a l’estadi es fa dur, trist i deso­la­dor. Ha tor­nat només una part del fut­bol.