La visita del cuer havia de ser­vir per curar uns quants mals i es va con­ver­tir en un altre drama. La impotència més abso­luta. El Girona bus­cava un retorn a la com­pe­tició con­tun­dent per recu­pe­rar ter­reny i ali­men­tar l’ambició i s’ha tro­bat embo­li­cat en un col·lapse dels gros­sos. Incapaç de gene­rar perill, el con­junt blanc-i-ver­mell va per­me­tre que un equip que arri­bava enca­lladíssim en l’últim lloc de la clas­si­fi­cació se sentís més còmode i tot. El més trist és que l’empat del Racing és més que meres­cut. En el pri­mer par­tit a Mon­ti­livi sense públic, segu­ra­ment el que es van estal­viar els juga­dors locals és una bona xiu­lada.

El Sara­gossa, aquest cop sí, aca­bava de fer la feina amb una victòria a Lugo. Gua­nyes­sin o no els ara­go­ne­sos, de fet, no treia cap grau d’obli­gació als giro­nins, que no tenien cap excusa. No només perquè arri­bava el cuer, sinó perquè la pri­mera decla­ració d’inten­ci­ons del retorn, a Las Pal­mas, va ser dece­be­dora. Apa­gat a l’hora de gene­rar joc i dese­qui­li­bri, Pep Lluís Martí va deci­dir dei­xar a la ban­queta els dos extrems titu­lars dis­sabte, Gallar i Jairo. I Samu Saiz, sense més dila­ci­ons, directe a l’onze. La resta, intacta. Havien pas­sat tot just 74 hores, però el tècnic va voler allar­gar la con­fiança en la línia defen­siva i els dos pivots, Dia­manka i Gum­bau.

Amb Borja, Samu i Aday, Stu­ani devia comp­tar que el 24è gol estava més a prop. La pri­mera rema­tada de l’uru­guaià, de cap per sobre del tra­ves­ser, va ser a cen­trada de Gum­bau. L’arren­cada va millo­rar la de l’ante­rior cita, perquè el repte era fàcil i perquè el Racing també es va començar esti­rant i accep­tant un duel més obert. En el pri­mer quart d’hora, un parell d’arri­ba­des a cada àrea pro­me­tien. Però van que­dar en això. Els blanc-i-ver­mells, cri­dats a manar, es van anar col·lap­sant. I el cuer feia la sen­sació que tenia més clar què calia fer que el con­junt de Pep Lluís Martí. Homes amb recur­sos con­tras­tats com Borja (va arren­car per l’esquerra) i Samu (pel mig) no tro­ba­ven el camí. Al Girona li costa Déu i ajuda com­bi­nar la pilota amb cri­teri i velo­ci­tat. I quan la cir­cu­lació és tan lenta, tot es fa pre­vi­si­ble i pla. Tam­poc va fer mal en tran­si­ci­ons, perquè les escas­ses arren­ca­des dels mit­ja­pun­tes van morir abans de tre­pit­jar àrea. Com una con­nexió entre Samu i Borja, que va arri­bar dese­qui­li­brat i forçat a la fron­tal. El Racing va gene­rar un lleu­ger ensurt abans del des­cans, després de mig par­tit més de ben poca cosa. Ja no és qüestió dels noms que tria, sinó més aviat de falta de con­fiança col·lec­tiva. I tam­poc és un equip que se sàpiga impo­sar per fam, caràcter i espe­rit.

Les coses que van mala­ment sem­pre poden empit­jo­rar. Sort d’Asier Riesgo, que va sal­var el 0-1 en una falta exe­cu­tada per Borja Galán després d’un error de Gum­bau en la sor­tida. La pressió del Racing dei­xava en evidència els giro­nins, incapaços de pro­gres­sar amb cla­ri­vidència. Martí va pro­var-ho reno­vant els pivots, amb l’entrada de Gra­nell i Rivera. El capità, només d’entrar, va ser­vir una molt bona falta cap a Ignasi Miquel, que sol dins l’àrea va fer una rema­tada de cap defec­tu­osa. El Racing, però, es veia molt més sen­cer i con­vençut del que feia. Com més minuts pas­sa­ven, pit­jor pin­tava el pano­rama per als de casa. Tot fiat a algun invent pun­tual. I a Samu ja li fal­ta­ven cames.

El pas enda­vant del con­junt d’Oltra en la segona mei­tat era indis­cu­ti­ble. El 0-1 va tor­nar a estar a prop en un córner que Maf­feo va treure al límit (68’). Àlex Gallar i Jona­tan Sori­ano van for­mar la segona via de movi­ments de Pep Lluís Martí des de la ban­queta. Ja no era qüestió d’esbor­rar cap mala imatge i ofe­rir una versió con­vin­cent, sinó de tro­bar el camí del gol i superar el cuer de la cate­go­ria. Just després de la pausa d’hidra­tació, Stu­ani hi hau­ria pogut posar la llum, en la pri­mera jugada que va tenir en con­di­ci­ons. Va reta­llar bé, però la rema­tada li va sor­tir massa encre­uada. I fins al final, només una rema­tada forta però un pèl massa alta d’Àlex Gallar. Un balanç paupèrrim per al con­junt més ric de segona A, que va tor­nar a ofe­rir una versió depri­ment, sense esma ni espe­rit. La fos­cor clama al cel i comença a ser molt difícil de solu­ci­o­nar. Para­do­xal­ment, la sèrie més llarga sense per­dre –nou jor­na­des– coin­ci­deix amb un mal­son per als giro­nins.