Girona
KIKO RATÓN
EX FUTBOLISTA DEL GIRONA
“Quan vaig xutar, no sabia què passava als altres camps”
Avui fa deu anys del Girona-Múrcia (1-1), en què, a l’última jornada i amb un gol de penal de Kiko Ratón en el minut 93, l’equip va salvar-se de baixar a segona B i d’un futur més que incert
He vist el vídeo moltes vegades i encara em sembla impossible desxifrar com va entrar aquella pilota
Kiko Ratón (Puerto de la Cruz, Santa Cruz de Tenerife, 1976) continua present en la retina de tota la gent del Girona pel gol que va fer al Múrcia (1-1) avui fa deu anys. Aquella tarda plujosa a Montilivi, que va acabar sent un cara o creu per la permanència amb el conjunt murcià, la diana de penal de Ratón en el minut 93 va salvar l’entitat gironina de baixar a segona divisió B i, també, d’un destí més que incert. Des del seu poble natal, Puerto de la Cruz, el protagonista recorda la llegendària fita amb L’Esportiu.
Ho deu recordar bé...
I tant! Miri, l’altre dia sense anar més lluny en Fabián [Rivero], que és el segon entrenador d’en [Pep Lluís] Martí –soc molt amic de tots dos–, em va enviar el vídeo del gol i em va alegrar molt tornar a recordar aquell moment. A més, a dins de casa amb el confinament... em sortien les llàgrimes. La veritat és que els vaig tenir bastant grans d’agafar la pilota i xutar el penal.
Però de penals en continua xutant. Tot i anar cap als 44 anys, no ha deixat el futbol.
Continuo jugant sí, aquí a l’equip del meu poble, el Puerto Cruz, a categoria preferent. I bé, molt bé, aquest any una mica justos però hem acabat salvant la categoria. A més, a part de jugador, també soc directiu. Ajudo perquè és un club molt modest.
I com s’hi troba a la gespa?
Evidentment, no estic al nivell en què estava quan era professional, però físicament i mentalment em sento amb ganes de continuar treballant, de jugar partits..., el futbol em continua il·lusionant. La companyonia, les xerrades, les estones al final d’un partit d’asseure’t a prendre un cafè o una cerveseta amb els companys o amb rivals que coneixes... Això, vulguis o no, és com una família i les persones a qui ens agrada el futbol és el que volem.
Li queda corda, doncs...
La intenció és continuar un altre any. Veurem què passa perquè el president acaba el mandat i entrarà una nova junta. Espero continuar donant un cop de mà com fins ara.
Parlant de cops de mà, del que va fer-li al Girona fa deu anys ningú se n’oblida aquí tampoc. Aquella temporada semblava enllestida, però van acabar patint com mai.
Partits abans nosaltres donàvem per fet que estàvem salvats, però entre una cosa i una altra es va anar embolicant quan faltaven tres o quatre partits i vam acabar jugant-nos-la a casa contra el Múrcia. Amb un empat en teníem prou, però amb una errada nostra vam concedir el 0-1 i tot es va anar complicant.
Com és aquella sensació d’estar jugant i saber que has baixat? Devien preguntar constantment a la banqueta...
A veure, jo no volia saber res. En tot el partit no vaig preguntar res, no sabia res ni quan vaig agafar la pilota per xutar el penal. Jo tenia clar que baixàvem perquè estàvem perdent, però no sabia què passava als altres partits. Res, zero. Es notava el nerviosisme de la gent, a la graderia, a la gespa, però jo no volia saber res, anava a la meva pensant que havíem de fer un gol per empatar. Quan vaig agafar la pilota per xutar el penal, no sabia com estaven els resultats als altres camps. M’ho podia imaginar.
És a dir, vostè xuta el penal sense saber que si no entra el Girona baixa segur?
Exacte. A veure, no ho sabia de ciència certa però ho podia intuir... tal com estava el partit. Sense pensar en els altres camps, jo sabia que si no puntuàvem baixàvem, ens la jugàvem amb el Múrcia. Per sort, aquella pilota, que no sé ni com va entrar, ens va salvar.
Vostè no era pas el xutador de penals.
No. Els penals els xutava [Roberto] Peragón, o si no [David] Cañas, o si no Xumi [Jordi Xumetra]. En aquell moment, no hi havia Peragón al camp i no m’ho vaig pensar. Ja feia dies que jo havia dit al vestidor: “El pròxim penal que em facin el tiro jo.” I no me’l van fer a mi, el van fer a Juanma, però vaig agafar la pilota igualment. Se’m va acostar Xumi i em va dir: “Si no el tires tu el tiro jo.” I li vaig contestar: “No, no et preocupis, el xuto jo.” I res..., vaig anar com una cabra cap al punt de penal per xutar-lo.
La pluja va ajudar...
La pluja i l’errada d’Alberto [Cifuentes]. Bé, tampoc se’n pot dir errada..., no ho sé. He vist el vídeo moltes vegades i encara em sembla impossible desxifrar com va entrar aquella pilota. La primera parada, el gir que fa, la pilota li va per sota, li toca al taló..., no ho sé. Havia de passar així i va passar.
Va ser un curs convuls, a més.
Sí..., econòmicament el club no estava bé. Vam estar cinc o sis mesos, ara no ho recordo bé, sense cobrar res i gràcies a l’empenta dels jugadors, de la directiva, del cos tècnic, que vam anar tots a l’una, vam salvar la categoria i el club.
Sense aquell gol, ves a saber què hauria passat amb el club.
Ara és un equip important, però aleshores tenia problemes econòmics. Si haguéssim baixat en aquell partit no sé què hauria passat amb el club perquè econòmicament no estava bé. Gràcies al fet de salvar la categoria el club va continuar i nosaltres vam poder continuar jugant i cobrar el que ens devien.
Li té estima, al Girona.
Aquí a la cantina tinc una bufanda i una bandera del Girona. La gent em pregunta: “De quin equip ets?” Jo els contesto: “Mira, allà a la tele, on hi ha la bandera.” També en tinc una altra del Tenerife. El Girona i el Tenerife són els meus equips, i el meu fill igual, diu que és del Girona. Estic content pel club, ha canviat molt la infraestructura, l’estadi... i és un club important a segona, però a primera també ho estava fent molt bé.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.