Els recordo com a afi­ci­o­nat, d’anar al par­tit inau­gu­ral i viure el canvi de l’esce­nari tra­di­ci­o­nal de Vista Ale­gre per un estadi nou que ens feia somiar. Molt ràpida­ment ens vam ado­nar que era sobre­di­men­si­o­nat i que l’estruc­tura del camp no es cor­res­po­nia amb la cate­go­ria i la massa social que tenia el club. Vam pas­sar de l’eufòria inau­gu­ral a la cons­ta­tació que el camp no s’omplia mai.

El club tenia mol­tes difi­cul­tats per assu­mir el man­te­ni­ment d’aque­lla estruc­tura tan potent que s’aca­bava de cons­truir. Era una con­tra­dicció cons­tant perquè el club dema­nava aju­des a l’Ajun­ta­ment perquè no podia assu­mir-ne el man­te­ni­ment i a la vegada fer una plan­ti­lla com­pe­ti­tiva. La con­tra­dicció també era pre­sent a l’Ajun­ta­ment, perquè alguns sec­tors no veien clar que s’abo­ques­sin diners en una estruc­tura que no era pública.

L’opor­tu­ni­tat de la muni­ci­pa­lit­zació va arri­bar quan Romà Cuyàs era el secre­tari d’estat per a l’Esport, i en una con­versa que vam tenir li vaig comen­tar que havíem de com­prar el camp. Vam posar el preu de 40 mili­ons de pes­se­tes, que incloïa el deute dels que havien cons­truït el camp, els Set magnífics, que vivien una hipo­teca que anava crei­xent, i a més s’hi afe­gien els deu­tes del Girona amb altres com­pa­nyies i el mateix pre­si­dent, que era el Jordi Geli. Quan l’Ajun­ta­ment va acon­se­guir la titu­la­ri­tat va fer una redis­tri­bució d’aquells diners entre la Caixa de Girona, per sal­dar el deute dels Set magnífics, i una altra part que se la que­dava el club per eixu­gar la resta de deu­tes que tenia.

Des del meu punt de vista sí. Per això el club va accep­tar aquesta solució, que sig­ni­fi­cava fer net. El pro­blema va ser que era molt difícil gene­rar els ingres­sos per aten­dre les deman­des d’un club pro­fes­si­o­nal. Fins que no van aparèixer inver­sors i ingres­sos de tele­visió, era com­pli­cadíssim que el Girona fos econòmica­ment via­ble.

A par­tir d’aquell moment l’Ajun­ta­ment era pro­pi­e­tari d’una estruc­tura que tenia un valor immo­bi­li­ari, en ter­mes d’equi­pa­ment espor­tiu, que com a mínim ser­via per res­pon­dre de les acci­ons que s’hi pogues­sin dur a terme. A poc a poc l’Ajun­ta­ment, amb molta timi­desa i menys del que el club dema­nava, hi va anar fent inver­si­ons. Tot i això vam rebre la lliçó que posar el comp­ta­dor del Girona a zero amb la com­pra del camp no era la solució per al club, i és que els deu­tes tor­na­ven a créixer. No pel man­te­ni­ment del camp, però el club tor­nava a neces­si­tar pres­su­post per a la tem­po­rada següent per fer una plan­ti­lla com­pe­ti­tiva. Durant uns anys la con­dició d’estadi muni­ci­pal era necessària però no sufi­ci­ent, fins que, com deia, van aparèixer per­so­nes dis­po­sa­des a inver­tir i apos­tar fort pel club. Era un peix que es mos­se­gava la cua, fins que es va arri­bar a 2a A.

Sí. S’hi va afe­gir aquest fac­tor, per la mobi­li­tat de les estruc­tu­res del camp, que va obli­gar durant un temps a dis­si­mu­lar-ho amb la famosa lona i després començar a abor­dar amb valen­tia tot el reforçament d’aque­lla zona. Allò afec­tava ja la pro­pi­e­tat de l’Ajun­ta­ment i es donava la para­doxa que havies d’inver­tir molts diners per dei­xar les coses com esta­ven, no per millo­rar res. Era molt com­pli­cat de ges­ti­o­nar, però encara ho era més treure el cap enmig de tot el que repre­sen­tava estar a 2a B. Si el camp del Girona s’hagués emple­nat sovint no s’hau­ria tar­dat tant a recons­truir aque­lla grada, però per a això el pri­mer pas era pujar a 2a A.

Ho veig bé. Em sem­blava impres­cin­di­ble i em cos­tava d’enten­dre que es tardés tant a arri­bar a un acord. Per als actu­als pro­pi­e­ta­ris del Girona era impres­cin­di­ble dis­po­sar d’una con­cessió a llarg ter­mini per poder començar a actuar amb els reque­ri­ments de LaLiga per 2a A i 1a.

S’ha millo­rat molt tot el que és la gespa, s’ha com­plert amb els requi­sits de l’enllu­me­nat, i això ja és una millora feta per que­dar-se per sem­pre. S’hi han fet millo­res molt impor­tants. El tema de les gra­de­ries supletòries no el con­trolo per saber els motius d’aques­tes deci­si­ons i la situ­ació exacta. Sem­pre que­darà el dubte que els pro­pi­e­ta­ris han expres­sat en alguna ocasió de si el que cal­dria, un dia o altre, és, fos on fos, fer un estadi nou. És una situ­ació que s’han plan­te­jat però que depèn de molts fac­tors, i tam­poc cal fer volar coloms. Per exem­ple aquest any s’ha vis­cut sense cap pro­blema amb menys afo­ra­ment que quan s’estava a pri­mera.

Mon­ti­livi s’asso­cia i pren tot el seu valor en funció del club. Girona i Mon­ti­livi van asso­ci­ats, com pas­sava amb Vista Ale­gre. És l’opor­tu­ni­tat de viure fut­bol de pro­xi­mi­tat i de màxim nivell.