Mon­ti­livi és el pri­mer estadi que vaig conèixer i, és clar, en tinc molts records. Era un estadi dife­rent, amb la gra­de­ria de ciment, la de pre­fe­rent tenia com dos nivells, amb molts anun­cis d’abans, de fusta..., un estadi molt dife­rent. Sí que recordo que quan era petit a l’estadi hi anava molta gent, ara –abans de la pandèmia– torna a haver-n’hi molta. Però amb l’equip a ter­cera i a segona B hi anava molta gent.

Ara m’engan­xes... Devia tenir sis o set anys. Cap al 1975 o 1976... Des de petit que anava al fut­bol a Girona.

Hi havia ambi­ent de fut­bol d’abans, amb molta gent gran. Era molt dife­rent d’ara, que hi ha famílies, cana­lla... Recordo bé aque­lla olor de puro només d’entrar a la tri­buna. Eren unes altres sen­sa­ci­ons.

Quan vaig fit­xar d’infan­til pel Girona. Era un estadi molt gran i poder jugar en un camp d’herba que era el més gran de la província de Girona, era un pri­vi­legi i feia res­pecte.

Girona és una ciu­tat petita, i abans ho era més i conei­xies i tenies pre­sent a tot­hom. Era molt dife­rent d’altres equips en què vaig jugar i no conei­xia a ningú i tot era par­tir de zero. A Girona hi havia els teus amics a la gra­de­ria i els teus cone­guts.

Vaig jugar-hi amb el Barça B, dues vega­des. La pri­mera vegada que vaig venir, va ser força estrany. Vaig tor­nar-hi quan feia molt poc que havia mar­xat i les sen­sa­ci­ons eren rares. Jugues con­tra els teus com­panys, els teus amics, i tot can­via.

Quan soc a Mon­ti­livi sento que és un estadi de fut­bol pro­fes­si­o­nal. És antic i n’hi ha de més moderns, però és un estadi on s’hi han pas­sat mol­tes difi­cul­tats, sobre­tot als anys noranta, que el club va pas­sar moments molt com­pli­cats. Pre­ci­sa­ment a l’estadi hi ha hagut gent tan­cada i dor­mint, plan­ti­lles que per pro­tes­tar pel que pas­sava al club s’hi tan­ca­ven. També sento que, tot i les difi­cul­tats que hi ha, perquè res no és fàcil, l’estadi s’ha moder­nit­zat, tot­hom pot estar-hi asse­gut i hi estan pas­sant els millors equips i els millors fut­bo­lis­tes, tant a segona com els dos anys a pri­mera.

S’hi està veient un bon fut­bol. Espe­rem que això con­tinuï i que aquest estadi vagi millo­rant. Inclús a pri­mera jo crec que aquest camp tenia un encant espe­cial, tot era molt pròxim. És molt difícil anar a un camp de pri­mera divisió i veure els juga­dors tan de prop. L’afi­ci­o­nat gai­rebé els sen­tia i gai­rebé els podia tocar. Allò era una experiència que no es viu en qual­se­vol altre camp de pri­mera divisió.

És molt dife­rent. A l’estadi, estant a pri­mera, hi ha hagut 11.000, 12.000 per­so­nes; ara, a segona, 9.000 per­so­nes... Hi ha un gran ambi­ent. No només es dis­fruta amb el fut­bol, també es dis­fruta amb el que hi ha als vol­tants. Ha can­viat força. Hi ha un ambi­ent molt bonic de fut­bol i hem d’inten­tar que no es perdi i que sigui la base d’un crei­xe­ment impor­tant per a l’enti­tat.

Tot es basa en el prin­cipi que la pro­pi­e­tat i els que estem en l’enti­tat volem tre­ba­llar per un Girona del futur. I un Girona del futur, entre altres coses, suposa tenir un estadi molt més modern, on l’afició pugui estar molt més còmoda, pugui tenir millors ser­veis, més garan­ties, i que l’estadi ens pugui donar més al club. Això reque­reix un esforç molt impor­tant. La gent pensa que es podia haver fet, però això és una inversió molt gran per a un club com el Girona, que pri­mer s’ha d’assen­tar i que per fer-ho hau­ria d’estar con­so­li­dat a pri­mera divisió. Si som aquí, al Girona, és perquè pen­sem que hi ha mol­tes coses per fer, i una és arre­glar l’estadi. I no només això: també la ciu­tat espor­tiva que no s’acaba de fer, però això és un pro­jecte que s’ha de con­so­li­dar, i si en el futur les coses ens acom­pa­nyen, s’ha d’anar cap aquí.

Cre­iem que les gra­des retràctils pro­vi­si­o­nals són una solució bona de pre­sent, però no hau­ria de ser el futur. Espe­rem que en un futur puguem fer millors inver­si­ons i que l’estadi es pugui millo­rar molt. Hem d’anar fent pas­ses, con­so­li­dant mol­tes coses i que el club tin­gui un múscul fort perquè tot això sigui pos­si­ble.