En el moment just i allà on faci falta

Dimarts 7 de juliol. Par­tit al camp de l’Spor­ting. Maf­feo, una de les peces més indis­cu­ti­bles de l’equip, té una lesió mus­cu­lar que l’aparta de les dar­re­res jor­na­des de la lliga i fa peri­llar la seva par­ti­ci­pació en el play-off d’ascens. Més que peri­llar, la lesió li hau­ria fet per­dre’s tots els par­tits deci­sius per a l’ascens, i és que el 2 d’agost, el dia que s’hau­ria d’haver aca­bat la tem­po­rada si no hagués exis­tit el cas Fuen­la­brada, el de Sant Joan Despí encara ni s’entre­nava amb el grup. Però ahir, al Martínez Valero, Maf­feo hi era. I per apa­gar focs, i és que les lesi­ons de Brian Oliván i Mojica dei­xa­ven orfe la posició de late­ral esquerre. I és clar, amb Ramalho con­so­li­dat a la dreta després de la lesió de Maf­feo i la de Cala­vera, el comodí va ser el juga­dor cedit per l’Stutt­gart.

Maf­feo només tenia a l’esquena els 24 minuts que va jugar al camp de l’Alme­ria. Ja ho va fer fora de la seva posició natu­ral, i és que va començar d’extrem i va aca­bar de late­ral, sem­pre a la banda esquerra. La falta de ritme, però, no se li va notar gens ni mica, perquè el de Sant Joan Despí va ser un dels més des­ta­cats en un par­tit ben poc agraït per a l’espec­ta­dor neu­tral. I és que amb la gespa en un estat lamen­ta­ble no era el dia idoni perquè els esti­lis­tes tre­ies­sin la seva vareta per dese­qui­li­brar la balança. Tocava sacri­fici, orgull i caràcter. I Maf­feo, d’aquests aspec­tes, en va ofe­rir un reci­tal. A vega­des fins i tot en excés, i és que en la segona part l’àrbi­tre li va haver de cri­dar l’atenció en una jugada en què, sense come­tre falta, es va empor­tar tot el que li sor­tia en el camí. I és que Maf­feo anava amb les revo­lu­ci­ons al límit, man­te­nint una lluita cons­tant amb Pere Milla de la qual en ben poques acci­ons va sor­tir per­de­dor.

Més enllà del caràcter que hi va posar, el par­tit de Maf­feo va ser més que cor­recte tenint en compte que feia un mes i mig que no for­mava part d’un onze ini­cial. I és que ja ben aviat se’l va veure atent, cor­re­gint algun mal rebuig dels com­panys que podria haver gene­rat una ocasió de perill. Fins i tot el de Sant Joan Despí va ser clau en la pri­mera part per evi­tar una rema­tada còmoda amb el cap de Nino que sem­blava peri­llosíssima. I, men­tre li van durar les for­ces –va aca­bar el par­tit fos–, Maf­feo va donar pro­fun­di­tat per la banda, tot i que en ben poques acci­ons en va poder treure pro­fit.