Amb gespa s’ha de poder

Una victòria. Amb qual­se­vol resul­tat. Fins i tot un 0-0, tot i que això cos­ta­ria 120 minuts d’espera i neguit. El Girona tor­narà diu­menge a pri­mera divisió si diu­menge és capaç de tom­bar l’Elx a Mon­ti­livi fent bo el resul­tat que més s’adiu a la patètica imatge que ofe­ria el Martínez Valero, amb una gespa indigna. Con­di­ci­o­nats en l’ela­bo­ració de joc, els giro­nins van mini­mit­zar ris­cos i van fer bri­llar la con­sistència que els ha donat Fran­cisco. Un pri­mer pas està fet. Falta el defi­ni­tiu.

Si en les semi­fi­nals el tècnic andalús ja va dei­xar clar que no era moment per a rota­ci­ons, en la final, encara menys. Els de sem­pre, o tots els que hi podien ser, perquè Mojica s’ho va haver de mirar des de casa i Aday, des de la gra­de­ria. A l’altre cos­tat, Pac­heta, l’home dels can­vis cons­tants, sí que va fer movi­ments. I no només d’homes (tres retocs) sinó també d’esquema, perquè es va pro­te­gir amb tres cen­trals i va bus­car pro­fun­di­tat als car­rils, amb un esquema que ja va apli­car en el duel de fa dos mesos con­tra el Girona de Pep Lluís Martí. Des de l’arren­cada, però, el pro­ta­go­nisme no se’l va endur cap juga­dor de l’Elx ni del Girona, sinó l’impre­sen­ta­ble estat del ter­reny de joc. Es veu que a LaLiga, àvida d’extre­mar les limi­ta­ci­ons de segons què, no li deu fer res que una final cap a pri­mera, un dels punts màxims d’audiència que pot tenir la cate­go­ria de plata, es jugui en un camp de sorra. És clar que si són capaços de fer coin­ci­dir el par­tit defi­ni­tiu amb la final de la Cham­pi­ons, res ha d’estra­nyar.

El pèssim estat del camp va sem­blar con­ver­tir el duel en una mena d’exer­cici de super­vivència. Per si en tenien cap dubte, els pri­mers minuts van ser­vir perquè els juga­dors cons­ta­tes­sin que seria impos­si­ble lli­gar tres pas­sa­des bones. I entre això i la tensió pròpia d’un par­tit de tanta trans­cendència, els uns i els altres van pri­o­rit­zar d’entrada no tenir ensurts. En finals, encara que siguin d’anada i tor­nada, els detalls comp­ten molt i els errors encara pena­lit­zen més. Refu­sos con­tun­dents des del dar­rere, córners i fins i tot ser­veis de banda a l’olla, i poques pilo­tes a terra. I, quan ho inten­ta­ven, els era com­pli­cadíssim. Mal esce­nari per a fut­bo­lis­tes com Borja García i Samu Saiz. El Girona va tri­gar una bona estona a inten­tar assu­mir el con­trol des de la pos­sessió. Tam­poc l’Elx, espe­ci­a­lista a bus­car espais, se sen­tia còmode. De fet, Asier Riesgo es va pas­sar tota la pri­mera mei­tat sense haver d’inter­ve­nir. A l’altra àrea, Èdgar Badia va atu­rar un xut des de molt lluny de Gra­nell (11’), el pri­mer del par­tit. Els giro­nins feien un bon paper en la con­tenció, en el balanç defen­siu, i man­te­nien a rat­lla els fut­bo­lis­tes de segona línia del con­junt local, que ho va pro­var per l’esquerra, bus­cant Dani Escriche i també Juan Cruz. El late­ral va fer una cen­trada que Nino va rema­tar alt (36’) i una paret amb Escriche que va aca­bar al late­ral de la xarxa (41’). En la recta final de la pri­mera part, el con­junt de Fran­cisco va mirar d’inti­mi­dar en acci­ons a pilota atu­rada, amb una falta pen­jada per Gra­nell i un parell de córners seguits que els locals van treure amb algun pro­blema. Si podia, l’equip blanc-i-ver­mell volia assu­mir el con­trol, pel per­fil de juga­dors que tenia, però li cos­tava molt més del que hi estava acos­tu­mat. Molt més del que hau­ria pogut fer en un ter­reny de joc en unes con­di­ci­ons mínima­ment òpti­mes.