“Quan vaig venir aquí, només sabia que Barcelona era la ciutat del Barça”

Estic molt con­tent, la veri­tat. Vaig venir aquí amb els objec­tius molt clars. Sabia que aquí al filial dona­ven opor­tu­ni­tats al pri­mer equip a qui s’ho gua­nyava i vaig venir amb la idea molt clara de pujar amb el pri­mer equip, l’únic que no pen­sava que seria tan ràpid. Estic encan­tat.

Tot va començar allà, sí. Recordo els meus ini­cis, quan feia de por­ter.

M’agra­dava molt fer de por­ter! Era quan tenia set o vuit anys. Dis­fru­tava perquè sal­tava, em movia, volava... però és clar, allà els camps eren de sorra i un dia em vaig fer mal al braç. Des d’ales­ho­res vaig aga­far por a tirar-me i que em tornés a pas­sar una altra cosa així.

Sí. Vaig dir que no volia fer més de por­ter i que volia ser juga­dor. Va ser un mal­de­cap per a l’entre­na­dor perquè es va que­dar sense por­ter, però em van posar de davan­ter, allà on no fes nosa, per dir-ho d’alguna manera, i jo em vaig posar a córrer amunt i avall i a inten­tar caçar alguna pilota.

No hi havia lliga reglada, allà jugàvem un barri con­tra un altre. Quedàvem el cap de set­mana o entre set­mana i jugàvem. Allà, per exem­ple, el fut­bol set no exis­tia. Jo no conei­xia el fut­bol set fins que vaig venir aquí i, de fet, aquí al·luci­nava, el camp se’m feia petit. Amb set i vuit anys jugàvem a fut­bol onze i a vega­des en comp­tes de fer onze con­tra onze fèiem tretze con­tra tretze. I sobre el camp pot­ser hi havia un nen de quinze anys i un altre de nou. Allà era molt dife­rent. Fut­bol de barri. Ara avui no sé com deu estar, suposo que ha millo­rat. I els camps eren de sorra; de fet, nosal­tres em vam fer un.

Sí. Era un tros de bosc ple d’arbres i males her­bes. El pro­pi­e­tari del ter­reny el va cedir perquè s’hi fes un camp de fut­bol i nosal­tres, entre nens i algun gran, vam segar, vam des­bros­sar-ho i reco­llir-ho tot. Va ser una fei­nada amb les males her­bes, les arrels dels arbres... i vam fer un camp de fut­bol.

Als matins anava a escola i a la tarda quan sor­tia no tenia una rutina i fins al ves­pre me’l pas­sava jugant allà al barri. No era com aquí que un nen que després de l’escola va a fut­bol, a dibuix, a natació... No tenia una rutina d’aquest tipus.

Quan vaig mar­xar, no sabia on venia. És a dir, no sabia que venia a Espa­nya i que hi havia Madrid, València, Ovi­edo... Jo sabia que el meu pare estava a Bar­ce­lona i que jo venia a Bar­ce­lona on hi havia l’equip on juga­ven Eto’o i Ronal­dinho. Era l’únic que sabia. No sabia res d’Espa­nya, de Cata­lu­nya, d’Europa... Jo sabia que venia al Barça, a Bar­ce­lona.

Va ser sor­pre­nent. Era pen­sar: què faré jo allà?, i els meus amics? També hi havia el hàndi­cap de l’idi­oma, et pas­sa­ven pel cap mol­tes coses. A més, jo a la meva vida només havia vist una per­sona blanca, un home que havia visi­tat el poble alguna vegada perquè un del poble que vivia a Ale­ma­nya, quan venia de vacan­ces por­tava un amic. Era l’únic que havia vist. Hi vaig donar mol­tes vol­tes, però al final també aca­ba­ves pen­sant que si vam mar­xar va ser per bé, perquè ens anés tot millor. Tenia una sen­sació de voler i de no voler... No sabia el que m’espe­rava, era un nen de deu anys.

La veri­tat és que tant a mi com a la meva ger­mana, que vam venir junts, no ens va ser gens difícil adap­tar-nos. A Gurb érem l’única família afri­cana a la zona que estàvem, i els veïns eren cata­lans i anàvem junts a escola, també a fut­bol. L’única manera que tenies de comu­ni­car-te amb ells era en català i ho vam aga­far molt ràpid. L’adap­tació em va pas­sar volant, no recordo que em costés. Tot va ser fàcil. Vam fer un mes d’escola, després casal d’estiu i ja ho portàvem molt bé.

És cert que hau­ria pogut fer el salt molt abans perquè sem­pre vaig tenir equips que volien que hi anés però jo estava molt còmode al Gurb. I no va ser fins al meu pri­mer any de juve­nil quan el que és el meu repre­sen­tant, Marc Del­gado, que era entre­na­dor del Gurb, em va convèncer per anar al Man­lleu. Vaig pas­sar de jugar a juve­nil de segona divisió a fer-ho a cate­go­ria esta­tal.

El salt va ser gran: entre­na­ments més exi­gents, con­cep­tes i situ­a­ci­ons dife­rents, pre­pa­rant els par­tits amb una pla­ni­fi­cació set­ma­nal... Després el nivell tècnic dels juga­dors, la qua­li­tat i el físic era molt dife­rent. No hi estava acos­tu­mat. I tàcti­ca­ment va ser el que més em va cos­tar, el fet d’adap­tar-me a jugar com un equip. Ja no era una pilo­tada i a córrer. Al Gurb jo era aquell juga­dor a qui sem­pre tira­ven la pilota, que cor­ria i que inten­tava solu­ci­o­nar el pro­blema. Al Man­lleu era un més i em va cos­tar tenir la men­ta­li­tat d’haver de pen­sar que pot­ser un dia no juga­ria, o que no em con­vo­ca­rien, o que m’hau­ria de pas­sar el par­tit cor­rent sense tocar ni una pilota. Però ho vaig assu­mir i em va anar molt bé.

Com a per­sona i com a fut­bo­lista sem­pre he estat molt ambiciós i com­pe­ti­tiu i intento superar-me i anar a més. Òbvi­a­ment tinc som­nis i els estic com­plint; ser fut­bo­lista pro­fes­si­o­nal n’era un, anar amb la selecció de Ghana, que hi vaig anar l’any pas­sat a la copa d’Àfrica sub-23, n’era un altre, però ara tinc l’ambició de superar-ho. Fer el mateix però al màxim nivell, és a dir, jugar a pri­mera i ser inter­na­ci­o­nal abso­lut. Vull anar a més.

Va ser quan vaig aca­bar l’etapa de juve­nil al Getafe, que vaig fir­mar pel Girona B a pri­mera cata­lana. La tem­po­rada va anar regu­lar i vam aca­bar bai­xant. L’any següent hi havia el Pera­lada però em van dir que no estava pre­pa­rat i que havia de con­ti­nuar amb el B a segona cata­lana per tor­nar a pujar o bus­car una cessió i vaig anar cedit al Gra­no­llers a ter­cera divisió. Quan vaig aca­bar la tem­po­rada al Gra­no­llers amb el Girona va ser igual, em que­dava un any més de con­tracte però no em veien per al Pera­lada i vam deci­dir tren­car aquest últim any que que­dava perquè no volia jugar a segona cata­lana. És lla­vors quan vaig fit­xar pel Cala­horra.

Era un equip que aca­bava de pujar. Vaig estar tota la pre­tem­po­rada de pro­ves, però va sor­tir molt bé perquè vaig fer gols, ho vaig fer prou bé els par­tits de pre­pa­ració i em van fer fitxa. I va ser difícil al prin­cipi: cate­go­ria nova, no jugues, però hi havia copa i amb alguna rotació vaig anar jugant i ren­dint. Con­tra el filial de l’Ovi­edo vaig mar­car els dos par­tits, a l’anada i a la tor­nada i suposo que es van fixar en mi. Vaig aca­bar molt bé l’any i vaig sig­nar amb ells.

Sí, però perquè jugar con­tra el Girona és tor­nar a Cata­lu­nya, a prop de casa. En con­di­ci­ons nor­mals, la meva família i els meus amics podrien venir-me a veure. A més, per a la gent que conec també és un par­tit que es mira­ran i això és una moti­vació. L’any pas­sat no vaig poder jugar cap dels dos par­tits perquè al Tar­ti­ere em van con­vo­car però no vaig tenir minuts i a Mon­ti­livi no em van con­vo­car. Per a mi és un par­tit espe­cial.

Arri­bem amb bones sen­sa­ci­ons. No és que haguéssim començat mala­ment perquè en tots els par­tits havíem com­pe­tit bé, l’únic que no havíem estat encer­tats davant de por­te­ria i alguna errada pun­tual ens havia pena­lit­zat. Ara hem empa­tat un par­tit amb nou juga­dors [Alba­cete, 1-1] i hem gua­nyat el derbi [Spor­ting, 1-0] i volem aga­far una bona ratxa.

És dels equips que més segueixo, tant a pri­mera com a segona. A banda de jugar-hi, sem­pre m’ha agra­dat. Té un equipàs. Sí que és veri­tat que li han mar­xat alguns juga­dors, però s’ha reforçat molt bé. Jo crec que té molt bon equip. No van començar bé però això no vol dir res. En aquesta cate­go­ria l’últim gua­nya el pri­mer i pot pas­sar qual­se­vol cosa.

El Girona és un equip de tenir la pilota. I nosal­tres, sense sor­tir a defen­sar-nos, sí que hau­rem d’estar ben endreçats al dar­rere. Ells amb la pos­sessió juguen amb la defensa avançada i en aques­tes situ­a­ci­ons hau­rem d’inten­tar sor­pren­dre’ls al con­tra­a­tac. De tota manera, nosal­tres també som un equip que juguem la pilota, no hi renun­ciem.