El refe­rent, d’entrada

Stu­ani a punt, Stu­ani en l’onze. Massa l’havia enyo­rat, i Fran­cisco va situar l’uru­guaià direc­ta­ment en l’onze ini­cial, al cos­tat de Mama­dou Sylla, l’home que havia assu­mit el relleu del pit­xitxi amb una arren­cada espec­ta­cu­lar però que havia abai­xat el ritme. El Girona tenia l’obli­gació de millo­rar els regis­tres ofen­sius, de mar­car més gols, però també de fabri­car més perill, i amb el duo Stu­ani-Mama­dou l’espe­rança crei­xia per poc que afinés l’equip. Samu Sáiz va començar a l’esquerra i Yoel Bárce­nas, a la dreta. Una pro­posta ofen­siva, tot i que el par­tit va començar amb el Mirandés fent cir­cu­lar amb més fluïdesa la pilota. Les pri­me­res apro­xi­ma­ci­ons dels blanc-i-ver­mells van ser fal­tes pen­ja­des, i mal pen­ja­des. I això que l’àrbi­tre no parava d’asse­nya­lar fal­tes, a uns i altres, a més de posar un llistó molt baix per a les tar­ge­tes, començant per una a Mama­dou quan no s’havia superat ni el minut 1. La ini­ci­a­tiva del Mirandés tam­poc es va tra­duir en res de bo al davant. El Girona tenia difi­cul­tats en l’ela­bo­ració de joc, però va res­ca­tar una de les millors armes que li havien donat ale­gries set­ma­nes enrere: la pressió alta. I així va obrir la llauna l’equip. A par­tir d’una pilota robada a camp rival per Gum­bau, Monchu va tro­bar amb habi­li­tat Yoel Bárce­nas, que va fer el con­trol i va bus­car Mama­dou a la fron­tal. I el vallesà, sense pen­sar-s’ho, va etzi­bar una rema­tada de molt nivell, ajus­tada al pal, que va superar Lizo­ain (30’). El dia que tor­nava Stu­ani, Mama­dou recu­pe­rava l’olfacte, després de sis par­tits.

El gol va ani­mar el Girona, que, de fet, un parell de minuts abans ja havia tin­gut una ocasió, en una cen­trada de Samu cap a Ber­nardo. Amb més con­fiança, els de Fran­cisco van con­ti­nuar fent un bon exer­cici de pressió per a la recu­pe­ració. I el Mirandés, pro­ba­ble­ment ate­mo­rit després de veure que el rival era capaç de robar-li i fer-li mal, va tenir mol­tes més difi­cul­tats en la cir­cu­lació. El Girona se n’anava al des­cans amb la sen­sació d’haver anat de menys a més i amb el botí del gol, que no era poca cosa.

Jack­son, per­do­nat

José Alberto López va deci­dir fer tres can­vis tot just començar la segona part, i hau­ria pogut tenir un bon ensurt si Hernández Maeso hagués man­tin­gut el llistó de la pri­mera part i hagués ense­nyat la segona groga a Jack­son. I no una vegada (47’), sinó dues (55’). El Mirandés va assu­mir la ini­ci­a­tiva. Juan Car­los va sal­var l’1-1 en un xut de Moreno, després que Bueno evités la rema­tada de Jack­son en una pas­sada a l’espai (56’). Fran­cisco va moure peça. Stu­ani, en el seu retorn, va tenir una hora de par­tit, i Cristóforo el va subs­ti­tuir per res­ca­tar els tres mig­cam­pis­tes i un sol davan­ter. Però el Girona no arri­bava enlloc. Els visi­tants tor­na­ven a sen­tir-se còmodes i inci­sius amb la pilota. Moreno va fer una altra rema­tada, tova (63’). En una altra arri­bada, Juan Car­los va posar una mà espec­ta­cu­lar, en què l’assis­tent va mar­car fora de joc però que el VAR l’hau­ria cor­re­git (67’). I amb el peu, el por­ter va esco­pir el xut de Javi Muñoz. Començava a fer molt mala pinta.

Amb l’‘autobús’

El domini del Mirandés no parava de créixer, i els giro­nins no eren capaços de dis­cu­tir-l’hi. Alguna cosa havia de fer Fran­cisco, que va deci­dir res­ca­tar l’esquema amb tres cen­trals, amb l’entrada de Ramalho per Yoel. Ho va com­bi­nar, això sí, amb un tàndem de davan­ters, perquè Nahuel Bus­tos va relle­var Samu. Després d’una treva fugaç, el Mirandés hi va tor­nar. Jack­son va arri­bar a caçar una rema­tada de Víctor Gómez, però no la va poder posar a dins (78’). També va arri­bar a l’àrea el late­ral Javi Jiménez, que no va rema­tar gens bé. Feia estona, en tot cas, que el Mirandés merei­xia l’empat. Fran­quesa va sor­tir per fer d’ombra de Víctor Gómez. Era qüestió de resis­tir com fos, i fins i tot Mama­dou va aca­bar aju­dant el late­ral. Amb una única sor­tida al con­tra­a­tac ja a última hora –Nahuel va ser caçat, sense càstig–, el neguit va ser extrem. Com a mínim, aquest cop, va ser a fi de bé.