“M’agrada jugar al voltant de Stuani”

No, pràcti­ca­ment allà no jugava. Bé, ho feia, però al car­rer, no en un club. Tot va començar quan vam venir a Gra­no­llers, i els records són molt bons. Van ser dos anys i mig molt bonics al Gra­no­llers, abans d’anar-me’n al Barça.

El meu pare ja hi vivia feia temps. Jo era al Sene­gal amb els meus ger­mans i la meva mare, i vam venir cap aquí el 2004.

Jo crec que, al final, aprens molt. T’ense­nyen mol­tes coses bones. No només a nivell fut­bolístic sinó també humà, els valors que t’incul­quen. Aquesta també és una part impor­tant en la vida. I en fut­bol, és clar, en un club com el Barça aprens molt. Surts d’allà, però et que­des les coses bones.

Era un pas com­pli­cat,és clar. Quan surts del Barça, nor­mal­ment tens clubs tru­cant a la porta. Vaig estar espe­rant fins a l’última set­mana del mer­cat, no va sor­tir res interes­sant i em van pro­po­sar anar a Mataró, a divisió d’honor. I per què no? I vaig tenir la sort que les coses em van sor­tir bé. Crec que vaig mar­car gai­rebé a cada par­tit, i a mei­tat de tem­po­rada em van venir uns quants clubs, com el Màlaga, el Vila-real i l’Espa­nyol. I em vaig deci­dir per l’Espa­nyol.

Sí, hi vaig fer l’últim any de juve­nil, dues tem­po­ra­des al filial i la ter­cera al pri­mer equip.

Jo volia jugar, i no m’asse­gu­ra­ven els minuts que volia. Vaig deci­dir con­ti­nuar la meva aven­tura a Bèlgica. La meva idea era tor­nar, però era difícil jugar tenint al davant juga­dors com Gerard Moreno i Felipe Cai­cedo.

Al prin­cipi no ho tenia tan clar. Des que vaig arri­bar a Bèlgica, sem­pre hi va haver clubs interes­sats en mi, sobre­tot de la segona espa­nyola. Em va voler el Gra­nada, no hi vaig anar i van pujar a pri­mera. Amb el Mallorca, va pas­sar el mateix. El Girona també sem­pre s’havia interes­sat per mi. Jo tenia al cap la pri­mera divisió, que a Bèlgica hi era, i no sem­pre ho valo­res bé tot. Pen­sant-ho bé, la segona divisió espa­nyola, diria que té més nivell que la pri­mera divisió de Bèlgica.

Quan vaig fit­xar pel Gant, al prin­cipi tot anava bé. Però no m’aca­ba­ven de sor­tir les coses i no van tenir prou paciència per donar-me una segona opor­tu­ni­tat. De seguida em van voler cedir. Vaig anar d’un cos­tat a l’altre, amb la idea de tro­bar el meu lloc, però no el tro­bava. Es fa difícil.

No m’ho ima­gi­nava. Pen­sava i con­fi­ava que m’ani­ria bé, però no tan ràpid. Creia que al prin­cipi em cos­ta­ria més, que ani­ria entrant de mica en mica. Tenia gent bona davant meu. Estic molt con­tent per com m’està anant, per poder aju­dar l’equip, i cal seguir així. Crec que encara ho puc fer millor.

En fut­bol, també s’ha de tenir aquest punt de sort. No dic pas que me n’ale­gri, només fal­ta­ria, però a vega­des no saps què hau­ria pas­sat si ningú s’hagués lesi­o­nat. A vega­des es neces­sita aquest punt de sort. Hi ha com­petència, i crec que això ens fa millors a tots. I en el cas de Stu­ani, poca cosa cal comen­tar del seu nivell.

El veig bé. Sabem com d’impor­tant és en el club, tant a dins com a fora del camp. Tots els com­panys estem con­tents de la seva tor­nada i jo par­ti­cu­lar­ment em vaig sen­tir molt bé, sobre­tot en la pri­mera part, jugant al seu cos­tat. Espe­rem que ens ajudi a créixer, estem segurs que ho farà.

No em carac­te­ritzo per ser un davan­ter de referència o de fixar cen­trals. Tinc molta mobi­li­tat, caient a banda, i m’agrada que hi hagi un altre com­pany com Stu­ani i jo jugant al seu vol­tant. Així és com em sento més còmode. Però, com sem­pre dic, allà on em posi el tècnic ho inten­taré fer al millor pos­si­ble.

Recordo el par­tit con­tra el Màlaga, per exem­ple, en què pràcti­ca­ment no vaig tenir cap ocasió de gol. T’has d’adap­tar al que reque­reix el par­tit i ja està. El més impor­tant és gua­nyar i tre­ba­llar pel bé de l’equip. Evi­dent­ment que el davan­ter viu del gol i agra­eix que li arri­bin pilo­tes, que l’equip generi oca­si­ons de perill, etcètera. Si hi ha dies que no sur­ten prou bé les coses, el que et queda és tre­ba­llar per a l’equip, que està per damunt de tot.

Mol­tes vega­des diuen que als 26, 27, 28 anys el fut­bo­lista viu la seva millor etapa. Aquest any em sento bé física­ment i també men­tal­ment, anímica­ment. Tinc tots els sen­tits posats al camp i estic molt con­tent. Afronto cada entre­na­ment i cada par­tit amb ganes de fer les coses bé i espero que tant a l’equip com a mi ens surti una gran tem­po­rada.

Ara no penso en res més que en el Girona. Sim­ple­ment vull fer bé les coses i després es veurà el que passa. El que intento és fer-ho tot de la millor manera. El que sí em faria molta il·lusió seria jugar a pri­mera amb el Girona la tem­po­rada vinent.

És un orgull. El pri­mer any que vaig pujar al pri­mer equip de l’Espa­nyol va ser el moment que més em va voler o insis­tir el Girona. Recordo que el direc­tor espor­tiu del club, l’Òscar Perar­nau, no va voler que marxés. Més tard jo tenia al cap jugar a la pri­mera divisió, en aquest cas a Bèlgica, i era lla­mi­ner anar a un equip que cada any juga la prèvia de l’Europa Lea­gue. Era més jove i lla­vors era interes­sant per mi aga­far l’experiència i no pas anar a segona. No ho pen­ses amb totes les pers­pec­ti­ves.

En Qui­que Cárcel sem­pre ha tin­gut con­tacte amb el meu agent i amb mi. Al final, aquest estiu va ser l’any en què vam poder fit­xar i estic molt con­tent d’haver-ho fet.

A nosal­tres els que ens falta és regu­la­ri­tat. Si gua­nyem un par­tit, després no hi donem con­tinuïtat i pot­ser per­dem o empa­tem. Si volem ser a la part alta s’ha de man­te­nir una regu­la­ri­tat, anar a gua­nyar uns quants par­tits seguits per poder acos­tar-nos dels equips que estan a dalt; si no, serà com­pli­cat.

A l’Eupen en vaig mar­car bas­tants, però la veri­tat és que no em poso cap nom­bre con­cret. Vull fer-ne al màxim pos­si­ble per aju­dar l’equip.

Sem­pre m’havia agra­dat molt Thi­erry Henry, en la seva etapa a l’Arse­nal. El con­si­de­rava un ídol.