La malícia és aliena

Qui sap si con­tra un altre equip n’hau­ria fet prou el Girona amb la millora oferta, però l’Alme­ria és ara mateix massa rival. Més agres­si­vi­tat, més caràcter i més insistència no van ser sufi­ci­ents ni per pun­tuar. El Girona con­ti­nua tro­bant a fal­tar poder d’exe­cució al davant i, com que no és un equip ni de bon tros sòlid i ferm al dar­rere, pateix moltíssim. L’Alme­ria no va neces­si­tar fer res de l’altre món per sor­tir de Mon­ti­livi més líder i dei­xar enca­llat en zona de des­cens els giro­nins, molt més limi­tats en tot. Els locals tenen apa­gats els pocs davan­ters que hi ha i, a l’altre cos­tat, Umar Sadiq és un espec­ta­cle, per més que a vega­des falli oca­si­ons cla­mo­ro­ses. El nigerià marca, assis­teix i sobre­tot inti­mida per­ma­nent­ment. És la diferència, o almenys una, entre uns i altres. Més que aspi­rar a atra­par els de dalt, el Girona farà bé d’inten­tar anar fent camí, amb modèstia i paciència.

Míchel dema­nava més poder ofen­siu i, a més de recu­pe­rar Crist­hian Stu­ani en punta, va situar Darío Sar­mi­ento a l’esquerra i Álex Baena, que solia jugar a cama can­vi­ada, a la dreta. Les tres cen­tra­des en els pri­mers minuts van mos­trar un camí que havia explo­rat poc l’equip de Míchel. Baena, a la dreta, va bus­car con­nec­tar amb Stu­ani i va pro­var també cur­ses amb espai per la banda que no havia ense­nyat jugant a l’altre cos­tat. L’arren­cada va ser bona. L’equip pres­si­o­nava amunt per difi­cul­tar la sor­tida de l’Alme­ria, amb pro­ta­go­nisme per a Ramon Ter­rats, que es des­pen­java del mig del camp i s’acos­tava a l’àrea rival. Aleix Gar­cia, en canvi, estava més quiet al mig.

El pro­blema era que, tot i mos­trar una bona cara, al Girona li cos­tava crear perill real. Res a veure amb l’Alme­ria, que amb poca cosa era capaç d’inti­mi­dar. Hi va haver un pri­mer ensurt gros, en una paret entre Sadiq i Rober­tone que va aca­bar amb auto­gol de Stu­ani anul·lat per fora de joc. L’única vegada que Fer­nando va haver d’inter­ve­nir en la pri­mera mei­tat va ser per treure una cen­trada-xut de Darío Sar­mi­ento, que havia dei­xat retra­tat Pozo amb un túnel. L’argentí, però, no va saber què fer en dues acci­ons en què tenia posició de xut i no es va deci­dir. Fal­tava malícia.

La incer­tesa es va repro­duir en una jugada pun­tual, d’una àrea a l’altra. El Girona va dema­nar penal per unes mans de Samú que ni Pulido San­tana ni Pérez Pallas van voler cas­ti­gar. En la con­ti­nu­ació, Jairo va fer una pífia, però no tan sonada com la de Rama­zani, que va arren­car tot sol però se la va voler jugar amb una vase­lina quan ho tenia tot per arri­bar fins a la cuina (35’). Amb cinc córners, els giro­nins van pro­var de tro­bar el camí. Però qui més a prop va tenir el gol, just abans del des­cans, va ser el con­junt andalús. Sadiq va fer una pas­sada extra­or­dinària a Por­ti­llo, que va topar amb una inter­venció deci­siva de Juan Car­los.

L’Alme­ria va apu­jar la pressió i, com si no fos pre­vi­si­ble, va agrair les pèrdues dels giro­nins. Sadiq va per­do­nar en la pri­mera d’Aleix, però no pas en la segona, de Ber­nardo (52’). Els regals es paguen, sobre­tot con­tra rivals tan potents. El 0-1 obria un esce­nari molt deli­cat, tant com li costa al Girona crear perill. Míchel va fer entrar de seguida Samu Saiz, per Darío. Els anda­lu­sos van amenaçar amb el 0-2. Però es va fer la llum a l’altre cos­tat. I va ser Ber­nardo, qui va com­pen­sar l’error –l’àrbi­tre li aca­bava de per­do­nar la segona groga– en reco­llir una pilota molt ben des­pen­jada per Arnau després d’una falta exe­cu­tada per Aleix.