Ell no ho volia

Míchel tenia una plaga de baixes, però l’onze feia goig. I la possibilitat de situar-se a tres punts del sisè també. El Girona tornava a Anoeta (o al Reale Arena), ara en família i contra un filial a qui se li fa gros l’estadi. El duel va començar amb cert paral·lelisme als dos costats. Tots dos tocaven la pilota, però molt i molt lluny d’on podien fer mal. Els bascos van començar pressionant més amunt, però el Girona se’n sortia prou bé, amb els automatismes cada cop més ben assimilats per combinar i progressar. A les àrees, però, ben poca cosa. Una molt bona combinació col·lectiva va acabar als peus de Juncà, el xut del qual va acabar en el córner que va obrir la llauna. Ni el cap de Stuani, ni els centrals ni cap jugada assajada. El gol va arribar gràcies a una acció entre còmica i ridícula del porter Ayesa. Sense ningú que li fes nosa, ben sol, va voler rebutjar la pilota amb el puny i es va acabar fent el gol més absurd de la jornada (19’).

El Girona va trobar el gol sense haver creat gaire perill. Algunes connexions sense acabar de reeixir i progressions d’Ibrahima Kébé, un dels destacats al mig del camp. Sense pilota, en canvi, els gironins es van mostrar solvents. Ben posats, tallant pilotes i frustrant possessions molt estèrils de la Real B, que no trobava la manera de fer mal. La primera ocasió dels locals va ser un xut des del mig del camp de Roberto López. Poc abans del descans, els de Xabi Alonso van provar d’acostar-se més a l’àrea, sense gaire malícia.

La segona part va començar amb una marxa més. La Real es va voler estirar, tot i que Stuani va tenir a prop el 0-2, primer en una aparició brillant de Baena i després en recollir una passada llarga d’Aleix, que havia combinat molt bé amb Arnau a la dreta. El Girona ho provava amb accions puntuals, però hi havia poca continuïtat en el joc. I per més innocent que semblés la Real, el marcador ajustat i les limitacions de recursos recomanaven mirar d’enllestir la feina. Ho hauria pogut fer Nahuel, que en va tenir una de claríssima poc després de substituir Samu, que va sortir enfadat com gairebé sempre.

El segon de córner

Va perdonar el 0-2 l’argentí, però no Bernardo en el córner posterior –un altre servei d’Aleix, com en el 0-1– amb un gran cop de cap (75’). Semblava tot fet. La Real havia atemorit ben poc, i Juan Carlos havia tingut més ensurts per mals càlculs propis que per xuts del rival. Però quan Aleix es disposava a rebutjar una pilota, Lobete se li va anticipar i va caure. A Hernández Maeso no li va semblar res de punible, però va canviar d’idea quan ho va revisar al monitor, cosa que va indignar els gironins, començant per Míchel. La sensació de control que havia adquirit el Girona amb el 0-2 es va esvair de cop. La Real va creure en la remuntada, Xabi Alonso va ordenar un triple canvi des de la cabina on veia el partit, i el Girona es va anar endarrerint. La Real va trobar alguns forats pels costats, sobretot per l’esquerre. De perill real, ben poc. Però el final va ser tens. Juncà va acabar les piles i Míchel també va acabar fent tres canvis de cop. Un córner en el minut 94 i una altra possessió van generar neguit, un clàssic en les victòries del Girona.