Aspirava a fer un altre avís als equips de la zona noble, i va situar un 0-1 en el marcador gràcies a un penal transformat per Stuani, però l’avantatge ja era enganyós pel que s’havia vist en la posada en escena, i haver-lo fet bo fins al final hauria estat excessiu. El Girona es va mostrar lluny de la versió convincent, sòlida i fiable i va perdre una bona oportunitat de posar pressió als llocs de play-off. El va fer patir de valent l’Eivissa, que va trobar la recompensa amb l’1-1, tot i que hauria pogut llençar tot l’esforç si alguna de les arribades que va tenir el Girona en una recta final oberta i incerta –sobretot una de Stuani– hagués acabat a dins. El sisè lloc haurà d’esperar.

No va ser gens prometedora l’arrencada del Girona. Míchel volia que passessin més coses que en els anteriors partits de l’Eivissa, però no devia esperar el que es va veure. L’Eivissa hi va posar molta més empenta d’entrada i va ser el protagonista contra un Girona tímid, apagat i que trobava a faltar un punt d’intensitat i agressivitat. Cifu hauria pogut frustrar l’equip que tant s’estima però va fallar una ocasió molt clara. Juncà patia pel seu costat i ningú feia un pas endavant. No havien passat ni 10 minuts quan Míchel ja va enviar Valery i Ibrahima Kébé a escalfar-se. Va aparèixer Juan Carlos per treure l’1-0 a Castel. El Girona, però, va tenir la fortuna de capgirar el guió en una de les primeres arribades. Aleix va trobar molt bé Samu a l’espai, i el control del madrileny va trobar la col·laboració de Cifu, que li va fer penal. Stuani, infal·lible, tot i que Germán es va estirar bé, va marcar el seu dotzè gol (19’) i va obrir una fase de més clarividència dels blanc-i-vermells. Es va veure més Baena i la resta de migcampistes. Aleix, de fet, va tenir una arribada comparable a la inicial de Cifu que hauria pogut situar el 0-2. Però la comoditat dels gironins va durar poca estona. I, en la recta final del primer període, el conjunt de Juan Carlos Carcedo va tornar a posar la pilota a l’àrea rival, entre altres coses perquè els gironins perdien pilotes innocents, innecessàries i perilloses. El Girona va marxar al descans amb més bon resultat que mèrit, i amb el valor afegit de no haver perdut Stuani, que en l’última acció es va jugar la vermella per un cop de braç a un rival.

Va fer la sensació que l’àrbitre va saber en el descans que hauria pogut expulsar l’uruguaià, perquè en la segona meitat li ho va assenyalar tot en contra. Ni una falta a favor d’aquelles que tan bé sap provocar el pitxitxi. No va ser, en qualsevol cas, ni l’excusa ni el problema principal del Girona, que des de la sortida dels vestidors es va veure aclaparat pel conjunt eivissenc. Durava poquíssim la pilota als gironins, que quan no la tenen pateixen com pocs equips. És cert que s’estirava en alguna jugada, però la sensació de no tenir la situació controlada clamava al cel. I es va anar accentuant. Hi va haver una fase de setge, amb arribades, centrades i córners. Míchel ho veia a venir i va decidir intervenir fent entrar Ibrahima Kébé per Álex Baena, que tenia molt poca participació. Com Arnau, amb qui tan bé estava funcionant a la dreta l’andalús, i que ahir tampoc va generar profunditat pel costat dret.

La insistència de l’Eivissa va trobar premi. No va ser bo el refús endavant de Juan Carlos, que va deixar la pilota solta i va habilitar Goldar, tot i que prou havia fet el porter durant molta estona. L’1-1 va calmar l’empenta de l’Eivissa. Ibrahima Kébé va donar el que necessitava l’equip i va assumir un paper rellevant oxigenant el mig del camp, oferint-se i iniciant jugades d’atac. També va tenir una bona entrada al camp Valery, que va oferir la profunditat que havia faltat a Juncà –i a Arnau a l’altre costat– al carril. La fase d’anada i tornada que va tenir el partit a partir de l’1-1 va tornar a acostar els gironins a l’àrea rival. Feia la sensació que el partit es començava a fer més llarg per al conjunt local que per al visitant, que hauria pogut marcar l’1-2 en una mitja vaselina de Stuani i en una arribada de Valery. I, sobretot, en una altra rematada de l’uruguaià, ja en el temps afegit, que va recordar la de la victòria al límit a Fuenlabrada. Aquesta vegada no va sortir cara. Hauria estat, de fet, un premi excessiu per a un equip que ambiciona les fites més altes però que encara necessita un punt de regularitat per aspirar-hi de debò.