L’exci­tació és tre­pi­dant quan tot l’estadi crida “pena­aal! Pena­aal!” El des­compte està exhau­rit (bé, si ens haguéssim de cenyir pel temps que ha per­dut el Cadis, encara hauríem de con­ti­nuar jugant) i, amb un peu i mig en des­cens directe, se’ns pre­senta un mira­cle per arre­glar almenys un 0-1 de manual: rival tan­cat, joc espès, gol en con­tra d’una jugada aïllada, reguit­zell de rivals amb ram­pes i dolors, una rema­tada al pal, gols anul·lats, polèmica, can­vis massa tard, ner­vis i poques oca­si­ons. Però és pena­aal! Pena­aal! Encara amb el cor des­bo­cat d’eufòria, apa­reix el gironí pes­si­mista, bre­gat per les punya­la­des de l’última dècada esquinçant Mon­ti­livi en un silenci d’amar­gor, que diu al soci exul­tant del cos­tat: “Pri­mer, s’ha de xutar. I el falla­rem.”

Sem­bla el penal més llarg del món, perquè l’àrbi­tre es posa la mà a l’ore­lla i escolta ins­truc­ci­ons del VAR. Ai, las! A Girona ja tre­mo­lem, perquè ni a pri­mera tenim una relació d’idil·li, o si més no nor­ma­lit­zada, amb el vide­o­ar­bi­tratge. Avui, sense anar més lluny, ens ha anul·lat un gol sur­re­a­lista. En les repe­ti­ci­ons que ofe­rei­xen in situ, tot­hom cele­bra el gol perquè veu que és el mateix defensa del Cadis qui fa caure el com­pany que marca l’auto­gol. No en teníem dubte que era l’empat, però al VAR li agrada aixe­car-nos la camisa una vegada i una altra sense pudor, ple de menys­preu abso­lut.

Tot l’estadi crida, encara, immers en el caos. L’àrbi­tre intenta posar ordre perquè l’engo­lei­xen els de groc. Soc un feix de ner­vis. Massa pressió, per al meu gust. Tre­molo. Si planto la pilota i xuto jo, sem­pre que arribi a tocar-la, l’envi­a­ria als núvols de Girona. Però és Stu­ani, que porta setze penals seguits mar­cant a pri­mera, i és un gol que ens deixa a tots afònics d’alleu­ja­ment.