El millor del 2022

L’últim par­tit del 2021 a Mon­ti­livi va ser con­tra el Bur­gos. Rega­te­jant el fan­tasma del des­cens, l’equip res­pi­rava tran­quil i començava a jugar al que ima­gi­nava Míchel. Cami­nant cap a l’estadi, vaig gosar dir des­a­fi­ant la humi­tat giro­nina que glaça l’ànima: “No sé si gua­nya­rem, però ens diver­ti­rem segur.” 3 a 1 final, xalant de valent amb bufan­des ver­me­lles dan­sant a l’aire i crits de gol fora­gi­tant el fred ter­rorífic.

El nou any començava amb un Girona amb velo­ci­tat de cre­uer. Victòries, joc exqui­sit i un reper­tori variat d’“ooo­o­ohs!” d’una grada entre­gada a cada tri­an­gu­lació pre­ci­o­sista de l’equip. No ens ho acabàvem de creure perquè a Mon­ti­livi no sabíem que es podia ama­nya­gar la pilota d’aque­lla manera. Amb el luxe de sot­me­tre equips de pri­mera en la copa, fan­tasiàvem, il·lusos de nosal­tres, amb l’ascens directe. Però la il·lusió s’esquerdà amb la der­rota infan­til con­tra l’Amo­re­bi­eta de finals de gener i d’altres trom­pa­des lògiques, que asse­nya­la­ven la fi de l’excel·lència fut­bolística giro­nina.

Tocava bre­gar i bara­llar-se con­tra el destí sense dei­xar de tenir cura del joc. Pels fra­cas­sos acu­mu­lats en el maleït play-off, l’ascens era quimèric. Amb el bon temps, l’equip es gar­ra­tibà fins al punt de jugar-s’ho tot en l’última jor­nada a Bur­gos. La clas­si­fi­cació era un mer premi a l’ale­gria del nos­tre fut­bol, però feia nosa perquè allar­gava inne­cessària­ment la tem­po­rada cre­mant els juga­dors, fins al punt que la parada mira­cu­losa de Juan Car­los asse­gu­rant el zero a zero i el sisè lloc passà des­a­per­ce­buda. Per posar més lle­nya al foc, les pos­si­bi­li­tats de tri­om­far s’embo­li­ca­ven perquè el nos­tre rival seria increïble­ment el potentíssim Eibar, que l’espifià en el temps afe­git con­tra el pit­jor cuer del món. La conya d’asse­gu­rar per ter­cera vegada con­se­cu­tiva el play-off va ser quan a Ovi­edo cele­bra­ren com bojos un supo­sat gol del Bur­gos que els clas­si­fi­cava. Sovint, cal veure-hi des d’ulls ali­ens per cop­sar la mag­ni­tud de la fita asso­lida. La boge­ria cruel del Tar­ti­ere ens atià l’orgull gironí: podíem fer-la grossa i pujar.

A casa, però, la vida era incerta perquè havíem de ser pares. Pru­dent i resig­nat, vaig alli­be­rar els car­nets. Veuríem la semi­fi­nal des del sofà, amb la maleta a punt per si havíem de córrer al Tru­eta. La xamba de ser sisens i de la ter­cera és la bona s’esfu­mava amb el golàs d’Aketxe. Una set­mana més tard, però, el mag Borja García i l’heroi Stu­ani dibui­xa­ven el mira­cle d’Ipu­rua, giro­nit­zant un súper Eibar en un bas­sal de llàgri­mes.

Des de la sala d’espera de l’hos­pi­tal vaig com­prar les entra­des de la final con­tra un Tene­rife que, amb el seu ufanós pre­si­dent al cap­da­vant, volia mun­tar l’esce­nari de l’ascens a Mon­ti­livi mateix. El sis­tema d’entra­des va ser un caos, però així és el club en els moments taquicàrdics. No vaig tenir temps d’enra­biar-me gaire, perquè la petita picava la porta. Després de mesos de silenciós pati­ment, el nai­xe­ment vas ser rodó. Dis­sabte al mig­dia arribàvem a casa, just a temps perquè després de conèixer la ger­ma­neta, amb els grans enfilàvem cap a Mon­ti­livi. No cele­brar gol con­tra el sòlid i gasiu Tene­rife no m’importà. La família crei­xia i érem feliços. Uns dies més tard, el 19 de juny, l’eufòria era hiperbòlica: el bàsquet, el fut­bol, els fills grans cele­brant a consciència el plaer des­crip­ti­ble de viure un ascens i la petita Bet dor­mint en pau, ali­ena al rebom­bori fami­liar. Què més es pot dema­nar en deu dies? La resta de l’any, amb el Girona a pri­mera divisió, fent-la grossa per exem­ple al Ber­nabéu, és més cone­guda. L’any que ini­ciem, em con­formo que s’escri­gui amb la mateixa tinta invi­si­ble.