En el post­par­tit sem­blava que ja havia començat el des­cens als inferns. La der­rota, la lesió d’Aleix i l’ensurt d’Oriol eren senyals que pre­sa­gi­a­ven l’apo­ca­lipsi blanc-i-ver­me­lla. Les ràdios espe­cu­la­ven amb der­ro­tes en par­tits que es juga­ran d’aquí a cinc set­ma­nes, afi­ci­o­nats deien que Míchel ja tenia cara d’Euse­bio, que amb Machín estaríem sal­vats, que sense Ter­rats estem morts i que a part de l’Elx no veien cap més equip bai­xant a segona, a part de nosal­tres, és clar. Amb aquest fata­lisme gene­ral, heu acon­se­guit que un catas­tro­fista malaltís com jo sem­bli un cre­a­tiu de fra­ses de Mr. Won­der­ful. Al lloro, que no estem tan mala­ment!

L’excés d’elo­gis con­ti­nu­ats va crear un clima de massa eufòria, una exal­tació que els pes­si­mis­tes pro­fes­si­o­nals no vam pro­fes­sar. Tam­poc em vaig creure mai que l’objec­tiu d’aquesta tem­po­rada fos millo­rar la pun­tu­ació del pri­mer any a pri­mera. Senyors meus, la per­manència la tan­ca­rem en les dar­re­res jor­na­des. Mode­rem l’entu­si­asme, però també el der­ro­tisme, perquè aquest equip, de moment, ens ha demos­trat que mereix con­fiança. Que hagi d’escriure això un tipus tan nega­tiu com jo, té molta tela.

*Nota de l’autor: aquesta columna pot cadu­car en cas de der­rota a Valle­cas. Con­su­mir-la pre­fe­rent­ment abans de dos quarts de set de la tarda.