La perícia de qui juga amb les parau­les és no entre­ban­car-se amb el tòpic. Però pre­ci­sa­ment el tòpic exis­teix perquè mos­tra un fet recur­rent. Les vol­tes que dona la vida, Ramon. D’obli­dat a Girona, a estre­lla emer­gent amb l’esti­mat Álex Baena. Recu­lem a l’agost. El teu debut a pri­mera fou des­a­for­tu­nat (per no dir hor­rorós). El pas del temps des­di­bui­xarà l’amar­gor del teu par­tit, però mai obli­daràs Mes­ta­lla. Quanta misèria, la nit del Celta a Mon­ti­livi. Amb els teus, vas pal­par el des­ho­nor fut­bolístic de ser suplent i can­viat. Ningú s’atre­via a dir-ho, però més d’un pen­sava que la pri­mera, Ramon, se’t feia grossa. La tem­po­rada avançava i tu t’ho mira­ves des de la grada o la ban­queta. Entre la pare­lla inven­ci­ble d’Ull­de­cona i les lesi­ons, no arren­ca­ves. Vas dema­nar sor­tir i bai­xar un graó per tenir minuts i, com que l’Oriol i l’Aleix eren immor­tals, el club hi accedí.

El destí, ram­pe­llut, t’agui­sava una sor­presa lluny de Mon­ti­livi: de recu­pe­rar sen­sa­ci­ons a segona, una lesió t’obria les por­tes del pri­mer equip. I com si esti­gues­sis tocat per la vara dels déus, vas enca­de­nar titu­la­ri­tats a la lliga i a Europa. Quin mis­teri! Per a nosal­tres, l’impen­sa­ble: l’Aleix lesi­o­nat. És la vida, que dona curi­o­sos tombs: a Vila-real estan mera­ve­llats amb tu, que sem­bles encan­tat allà, com si et dolgués la falta de minuts aquí. Com aca­barà la història? Ens resig­nem en saber que per qua­tre rals pots can­viar d’aires…

Ara que han pas­sat els dies i estàs tri­om­fant, segu­ra­ment no te’n recor­des. La distància ens fa obli­dar la vida, però alhora els detalls més sig­ni­fi­ca­tius adqui­rei­xen la seva gran­desa a mesura que s’allu­nyen en el temps. Com que no sé si lle­giràs l’arti­cle, Ramon, t’escric aquesta carta oberta d’agraïment, no pel teu lle­gat fut­bolístic a Girona, sinó pel detall minúscul i silenciós que vas tenir amb els meus fills quan no en tenies cap neces­si­tat.

Abans de Fires, cami­na­ves amb el teu estil pau­sat i dan­saire per una car­re­tera Bar­ce­lona embo­te­llada. Des del cotxe, em semblà veure’t. Ana­ves sol, escol­tant música. Vaig avi­sar els nens: “Mireu!, en Ramon Ter­rats!” S’hi fixa­ren, al·luci­nats de topar-se amb un juga­dor del Girona pel car­rer… Quina pas­sada! Només tenien ulls per a tu. El trànsit era dens, i fèiem la voga. Et deixàvem enrere, però metres més enllà ens atra­pa­ves. De cop, com si cap­tes­sis l’admi­ració dels ulls inge­nus, vas alçar el cap. I vas som­riure. I vas salu­dar els meus fills… No s’ho podien creure! Petri­fi­cats, no s’atre­vi­ren a salu­dar-te i s’esco­la­ren en el seient. Vas riure men­tre des­a­pa­rei­xies enmig de la ciu­tat.

Com que no sé si et tor­na­rem a veure a Mon­ti­livi, Ramon, m’agra­da­ria fer-te saber que aque­lla tarda, tot i que com a fut­bo­lista no ho esta­ves pas­sant bé i quan ningú et mirava, amb el teu som­riure sor­ne­guer, Ramon, vas fer feliços uns nens fanàtica­ment blanc-i-ver­mells.