La feina del pare sen­sat és acom­pa­nyar el fill per les peripècies de la vida sense escapçar-li els som­nis, però dei­xant clar, com qui no vol la cosa, que la vida no ens espera a cada can­to­nada per satis­fer-nos caprit­xo­sa­ment. El fut­bol, escola de vida, és un camp d’entre­na­ment idoni per pre­pa­rar-se per allò que paga la pena.

A l’agost, quan la pri­mera començà a rodar a Mes­ta­lla, l’afi­ci­o­nat gironí (de bell antuvi ave­sat al desen­llaç lla­grimós) es ves­tia amb la cui­rassa del pru­dent estoic, cons­ci­en­ciat en posar-s’hi bé per com­plir amb dig­ni­tat el destí que augu­rava la intel·ligència arti­fi­cial: el des­cens de cate­go­rial cla­morós i ina­pel·lable. Però per molt que s’hi encar­repi la tec­no­lo­gia, el fut­bol, àgora de les pas­si­ons i les èpiques moder­nes, no entén de lògiques i con­ti­nua gole­jant l’afany con­tro­la­dor de la moder­ni­tat sense bai­xar de l’autobús. A mesura que pas­sa­ven els par­tits, l’orgull gironí crei­xia gràcies al nos­tre atre­vi­ment amb la pilota, però en un vist i no vist, es desinflà perquè mereixíem gua­nyar molts par­tits que perdíem i ja ens cremàvem en el des­cens. Així vam sor­tir a jugar al Ber­nabéu. El pare, inten­tant dis­si­mu­lar el seu neguit, no parava de recor­dar als fills que ara ens mar­ca­ran perquè el més nor­mal és que ens en cla­vin cinc. Amb comp­ta­go­tes, el fut­bol és tan bru­tal que no entén de lògiques i men­tre a la capi­tal es que­da­ven amb un pam de nas, nosal­tres marxàvem feliços com un gínjol amb un puntàs utòpic que ens per­me­tia aga­far aire i sor­tir del des­cens.

A poc a poc, l’equip s’expulsà el com­plex de novell fins a l’avui, en plena dis­bauxa de joc i resul­tats, en la recerca de la uto­pia de colar-se a Europa. Men­tres­tant, on Mon­ti­livi és una dis­co­teca fut­bolística. En aquest con­text, res­so­nen les parau­les del pro­ta­go­nista del càntic més famós que s’entona al tem­ple gironí: en Míchel català. El visi­o­nari, el nos­trat Car­le­many modern, que el 20 de juny de 2022 bra­mava embo­git des del balcó de l’ajun­ta­ment en ple deli­rium tre­mens: “L’any que ve… a Europa!” A més de guiar-nos a pri­mera, en Míchel era un cat­xondo, però no feia broma. Par­lem del mateix mag que en la prèvia del Ber­nabéu asse­gu­rava a la plan­ti­lla que per talent podien estar entre els deu pri­mers. L’equip estava en des­cens, però en Míchel català no dub­tava: “La clas­si­fi­cació no em fa por, em fot, però no em fa por”. Els seus juga­dors se l’escol­ta­ven emba­da­lits i no sabien si creure’l, però per com els ensa­bo­nava només podien seguir-lo a mort. Els genis des­a­fien la rea­li­tat i s’expres­sen amb tanta fer­mesa i coherència que sedu­ei­xen amb tant con­ven­ci­ment que ordei­xen un exèrcit d’adep­tes, encara que la rea­li­tat s’entos­su­deix a no donar-los-hi la raó més imme­di­ata.

Al final de cada par­tit, Míchel salta al bell mig de Mon­ti­livi i aplau­deix d’agraïment a una afició que té a la but­xaca. En veure’l, amb el seu som­riure, l’estadi esclata ento­nant Míchel català! Míchel català! Mííííche­eel caa­taalààà!, que s’allar­gassa amb l’emoció del públic. És el nou càntic de l’afició giro­nina que va camí de con­ver­tir-se en la cançó que sonarà a altes hores de la mati­nada a les bar­ra­ques men­tre grans i petits s’abra­cen, molt tocats per la tra­mun­tana i el fred d’octu­bre i la cer­vesa mullada, deci­dits a ren­dir culte al visi­o­nari de Valle­cas que va estar a punt de no viure les seves pri­me­res fires perquè l’equip nau­fra­gava a segona i ara ha robat el cor dels giro­nins fins al punt que el pri­mer acte públic del nou con­sorci hau­ria de ser bate­jar la popu­lar­ment cone­guda com la farola de bar­ra­ques, la que més uto­pies rebels ha somiat la joven­tut giro­nina, amb un nom que ja és història: la farola Míchel català.