El Qui­que Cárcel que va arri­bar a Girona pro­ce­dent de la pretèrita segona B m’encan­tava. A punt de fer pujar l’Hos­pi­ta­let, tenia una fam voraç. Conei­xia a la per­fecció el mer­cat semi­pro­fes­si­o­nal i seduïa els juga­dors que volien men­jar-se el món: Mata, Alca­raz o Gra­nell en són exem­ples.

A la cate­go­ria de plata va con­ti­nuar murri com ell sol. La nòmina és llarga i pro­duc­tiva: Aday, Lejeune, Bou­nou, René, Kiko Oli­vas, Juanpe, Alcalá, Maf­feo, la màgia de Borja… Bo, bonic i barat. Un cop de mes­tre va ser pre­sen­tar Portu, l’elèctric insa­ci­a­ble, l’endemà de que­dar-nos amb un pam de nas veient com l’Osa­suna cele­brava l’ascens als nos­tres mor­ros. Cárcel volia ser el secre­tari tècnic més talentós de la cate­go­ria i només li va cal­dre enta­ba­nar de nou Cifu i San­daza i ama­nint l’atac amb Longo, un altre depre­da­dor d’àrea quan les coses anes­sin mal dades. L’equip va tocar el cel.

Debu­tant a pri­mera, la va cla­var amb Ber­nardo i Stu­ani, men­tre cui­nava a foc lent el futur amb Pedro Porro i Santi Bueno al Pera­lada que ha con­ti­nuat amb Arnau, Artero o Joel Roca, entre d’altres. La tem­po­rada va ser pletòrica i pot­ser es va pen­sar que, recol­zats pel City, seria bufar i fer ampo­lles, però en fut­bol qui no corre vola i a Girona va ser temps de llàgri­mes. L’opulència monetària pel des­cens no va ser­vir per fer bon fut­bol ni recu­pe­rar la cate­go­ria, així que va tocar arre­man­gar-se. Esca­nyats econòmica­ment, a última hora va haver d’afi­nar amb Cristóforo, Sylla i Bárce­nas, fit­xats fora de Mer­cat. L’any següent, sense pressió pels fra­cas­sos acu­mu­lats a la ban­queta (Euse­bio, Unzué, Martí i amb el duet d’interins for­mat per Chico i Juan Car­los Moreno), pot­ser va fit­xar el que real­ment sen­tia. Baena, Pol Lozano i Ivan Martín al gener, diri­gits pel seu tècnic somiat, Míchel. El mèrit va ser man­te­nir la seva idea quan ana­ven mal dades i la tecla va fun­ci­o­nar. Amb l’ascens, fa la sen­sació que després d’uns anys con­di­ci­o­nat exces­si­va­ment pel City, amb el pres­tigi obtin­gut, ha imprès el seu toc per­so­nal amb incor­po­ra­ci­ons madu­res com David López i joves talen­to­sos que pre­go­nen el seu estil com Miguel Gutiérrez o Riquelme. La plan­ti­lla ens va il·lusi­o­nar amb Europa.

Evi­dent­ment, podríem reci­tar la llista de fra­cas­sos, com Gallar, Marc Gual, Zeba­llos, Múric, Joza­bed, Dia­manka, Kayode i de colofó, Doum­bia. No és per­fecte, com no ho és cap club del món; només cal veure els fra­cas­sos pagats a preu d’or del Barça i el Madrid. També podem recri­mi­nar-li que ha sacri­fi­cat qua­tre entre­na­dors abans d’encer­tar-la o que no és bon vene­dor, però no es pot excel·lir en tot d’entrada. No obli­dem que men­tre que clubs immer­sos en la per­manència van incor­po­rar cedits al mer­cat d’hivern per sal­var els mobles i ara se’ls han de que­dar obli­gatòria­ment hipo­te­cant-se el mer­cat, el Girona va incor­po­rar talent i futur amb Tsy­gankov.

En nou anys al club, Qui­que Cárcel ens obliga a cul­ti­var una paciència que no aca­bem d’enten­dre fins al punt que els que no poden més li sal­ten a la jugu­lar, obvi­ant que el Girona de Cárcel parla al final de tem­po­rada. Sem­bla que no se li valori prou el seu èxit silenciós: l’equip ha per­sis­tit any rere any mal­grat els fra­cas­sos. Per aga­far pers­pec­tiva, aquesta tem­po­rada el Tene­rife ha que­dat desè a deu punts del play-off.

Ara, després d’acon­se­guir la sal­vació amb una faci­li­tat impen­sa­ble, en un juliol atípica­ment mogut amb fit­xat­ges i retorns i amb noms que no han parat de sonar, la galleda d’aigua freda de la marxa d’Oriol Romeu ens ha tor­nat a la rea­li­tat acos­tu­mada: a Girona, el mer­cat és llarg i s’acaba el 31 d’agost. Els afi­ci­o­nats, veient com els equips es refor­cen, et cri­ti­ca­ran, Qui­que, però no obli­dis que per ser un secre­tari tècnic molt dolent pel gironí impa­ci­ent quasi ens clas­si­fi­ques per a Europa. Així que con­ti­nua cons­truint el Girona que tu vols i no el que anhela el món tui­taire i l’1 de setem­bre agafa’t unes meres­cu­des vacan­ces perquè tot i que tens feina a encer­tar-la amb el pivot i els davan­ters, hauràs cons­truït un Girona que, escul­pit per Míchel, bri­llarà.