Som els líders de pri­mera divisió. Podria ser un bucòlic inici d’una novel·la sobre la història del Girona. Però la rea­li­tat, tan­tes vega­des amarga, neces­sita que la des­co­brim entor­to­lli­gada en la tera­nyina de la quo­ti­di­a­ni­tat més ano­dina. Si ens en sor­tim, lla­vors, sado­llada, ens brinda regals ines­pe­rats, a vol­tes momen­ta­nis, però que res­ta­ran per sem­pre més al calaix dels records ines­bor­ra­bles. Dime­cres a la nit, la vida ens va per­me­tre aca­ro­nar la feli­ci­tat espor­tiva: en la jor­nada 7, el Girona és el pri­mer, davant del Barça i el Madrid, imba­tut i havent jugat a tres camps d’equips euro­peus. Una delícia utòpica abso­lu­ta­ment certa.

Podríem ser líders per casu­a­li­tat, gua­nyant els par­tits de mira­cle a còpia de treure aigua de la nos­tra àrea, com tan­tes vega­des ens ha pas­sat. Però ho som per mèrits pro­pis, per com juguem. El com és més poderós que el què, perquè el com, tard o d’hora, et recom­pen­sarà amb un gran què ini­ma­gi­na­ble. I com juga el Girona és la clau i la màgia que ens per­met avui ser els líders. Un equip que té tan inte­ri­o­rit­zat el fut­bol-billar de l’entre­na­dor que ja no té la por de come­tre errors com l’any pas­sat, sinó que juga com si estigués al pati de l’escola, un joc d’orfe­bre, bri­llant inclús dins la nos­tra pròpia àrea, ple de fam, des­ca­rat i generós i, sobre­tot, diver­tit de veure per qual­se­vol espec­ta­dor, un bé escàs en aquest fut­bol modern resul­ta­dista. Som un equip que genera oca­si­ons de tota mena, que marca molts gols, que té onze gole­ja­dors dife­rents, capaç de ridi­cu­lit­zar una defensa pode­rosa com la del Mallorca o remun­tar i sot­me­tre el Vila-real al seu estadi.

Per nosal­tres, jugar a pri­mera hau­ria de ser sinònim de pati­ment. Només cal com­pa­rar-ho en quina posició estan la majo­ria d’equips que han pujat en els últims anys, que fri­sen per sal­var-se en l’última jor­nada i cele­brar l’èxtasi. Míchel ha enter­rat el pati­ment gironí. No sabem com aca­barà tot ple­gat, però avui tot és gaudi a Mon­ti­livi. No podem ima­gi­nar quan­tes nits més dor­mi­rem al lloc més alt de la clas­si­fi­cació o fins quan ens asseu­rem a mirar el Barça i el Madrid per si per­den punts. Estem vivint un somni ben real i men­tre la lògica no s’imposi, els que esti­mem el Girona ens ho pas­sem de conya. Enmig d’aquesta celes­tial rauxa blanc-i-ver­me­lla, a les noves gene­ra­ci­ons de giro­nins sem­pre els podrem expli­car que el dis­sabte 30 de setem­bre del 2023 el Madrid va jugar a Mon­ti­livi i que el líder de la lliga era el Girona.