El bon gironí es pensa que domina Bar­ce­lona, però sem­pre s’hi acaba per­dent. Hi va qua­tre cops l’any mal comp­tats, només per convèncer-se enmig del caos de clàxons que Girona és la capi­tal moral del país i la sort que té de viure envol­tat de rius i no de cues qui­lomètri­ques. Rode­jat de semàfors, d’obres infi­ni­tes i motos que es colen per tot arreu com mos­ques collo­ne­res, el gironí es posa tan nerviós que és capaç d’anar con­tra direcció pel pas­seig de Gràcia. Enclaus­trat al cotxe, a la fi se sent vul­ne­ra­ble i es pro­met que només tor­narà a Montjuïc a escol­tar en Bruce, perquè tor­narà com ho ha fet el Girona després de cada pata­cada.

Ja que és a Bar­ce­lona, el gironí es deixa por­tar per la il·lusió blanca-i-ver­me­lla. Si un dia la podem fer grossa, és avui. Tan­cats a la gàbia, el fut­bol a Montjuïc deixa molt a desit­jar. Els juga­dors que­den tan lluny que et costa iden­ti­fi­car qui és qui. El gironí enyora el vetust Mon­ti­livi, que escas­seja de recur­sos bàsics però on es veu un fut­bol excels men­tre pots foto­gra­fiar els som­riu­res dels juga­dors.

A la mitja part, xerro amb antics alum­nes. Feliç retro­ba­ment, fins que un d’ells em diu murri que si gua­nyem ha de caure un arti­cle. Li faig que sí amb el cap, perquè pot­ser amb una mica de sort el Barça hi posa remei i m’estal­viarà les qua­tre rat­lles. Però per sort, no tinc sort. La gàbia giro­nina és una festa amb l’equip, can­tant “Barça, Madrid, el líder ja és aquí” o “Eric gironí” veient com el cen­tral juga el par­tit de la seva vida. I quan l’afo­nia ens des­trossa la veu, tra­iem for­ces del cor per can­tar en qual­se­vol moment del par­tit un càntic que va camí de ser un mite gironí: “Míchel català, Míchel català!” Valery s’apunta a la festa i Stu­ani, a qui li és igual mar­car con­tra l’Ori­ola o el Barça, ens fa que­dar ben afònics men­tre corre cap a nosal­tres com el fill emo­ci­o­nat que t’explica que el tió s’ho ha men­jat tot. A Mon­ti­livi el podríem tocar, aquí ens hem d’acon­ten­tar intuint-li aquesta passió pel gol que li corre per les venes. És feliç fent gols amb el Girona i nosal­tres, més!

A quarts de dues arri­bem a Girona (encara bo, perquè si a Girona tot és a deu minuts, a la capi­tal sem­pre hi has de sumar tres quarts o una hora més), però fins a les tres de la mati­nada no acon­se­gueixo aga­far el son. Bai­xant de Montjuïc, més d’un culer ens ha mirat amb admi­ració i fins i tot n’hi ha que ens han feli­ci­tat. Mar­xem líders de Bar­ce­lona. Tot i que ens han fal­tat cinc minuts per fer la maneta, l’hem feta grossa un cop més. Míchel obre una nova dimensió i jo agra­eixo el comen­tari de l’antic alumne que m’ha obli­gat a escriure aquest arti­cle, tot i que el beneït can­sa­ment del dilluns no em per­meti jugar amb les parau­les com ho fan els nos­tres juga­dors. Ja em sap greu, però el que sí que us asse­guro és que els giro­nins tor­na­rem a fer-la grossa a la capi­tal, perquè encara ens queda pen­dent gua­nyar i mera­ve­llar al Camp Nou.