Com viuran el Nadal les llars gironines

Nit de vides llu­nya­nes en què les ria­lles tapen els silen­cis cal­cu­lats per no obrir el que ningú vol obrir, és així, ens esti­mem més del que voldríem i menys del que diem, i quan pre­gun­tem, ho fem sabent les res­pos­tes de qui opina per no ofen­dre: És el Nadal a les llars cata­la­nes de cane­lons, neu­les i el torró estrany que només agra­darà al con­tra­po­der estètic de la família.

De totes mane­res aquest any a Girona serà dife­rent, i no només perquè en Lluc Sale­llas ens cau bé i serà elo­giat a llars con­ver­gents amb el gest sorprès de qui se sent a gust amb un mar­xista-rura­lista, sinó perquè tenim l’orgull que ens uneix, el moment d’omplir el pit con­jun­ta­ment i fer una cerimònia de com­plaença, el gest afir­ma­tiu de qui parla del Girona de Míchel com si estigués elo­gi­ant el fill que ha mar­xat a l’estran­ger i ja diri­geix un labo­ra­tori dedi­cat a malal­ties mino­ritàries. El Girona serà el punt d’unió per esti­mar-nos una mica més men­tre brin­dem per nosal­tres i els de dalt.

Així doncs, aquest Nadal d’amnis­tia serà el Nadal del Girona, el de cal­cu­lar els punts i fer una extra­po­lació de com aca­ba­ria la tem­po­rada si fes el mateix a la segona volta, el de citar les fra­ses de Míchel a l’entre­vista d’en Val­dano, el de repas­sar d’on ve cada juga­dor de la plan­ti­lla que ha tro­bat a Girona una manera de rei­vin­di­car-se, i final­ment, el de par­lar de Stu­ani com si fos una mica de tot­hom, com si estigués asse­gut a cadas­cuna dels sopars de Nadal expli­cant com fer del gol una ten­dra rutina.

En defi­ni­tiva, gau­dim d’on som perquè sabem d’on venim però igno­rem on ani­rem, i en aquests temps en què el terra tre­mola als nos­tres peus, doncs res, el més sen­sat és viure l’ara i l’aquí perquè un pre­sent de benes­tar és el millor regal que podem tenir aques­tes fes­tes. Bon Nadal a tot­hom!