Venim de molt enrere i hem tocat el cel

La psi­co­lo­gia humana és caprit­xosa i per valo­rar qual­se­vol cosa no n’hi ha prou amb les dades i els fets freds i objec­tius, sinó que sobre­tot comp­ten les expec­ta­ti­ves i l’esforç.

Les expec­ta­ti­ves mar­quen tot el que valo­rem. Deter­mi­nen les valo­ra­ci­ons d’un par­tit en unes elec­ci­ons, en què, de vega­des, gua­nyar sem­bla poc si les enques­tes deien que es trau­ria majo­ria abso­luta. O en la vida per­so­nal, en què de vega­des hi ha gent que, mal­grat que la vida li va prou bé, no para de quei­xar-se perquè tenia unes expec­ta­ti­ves molt més altes.

A l’inici d’aquesta tem­po­rada del Girona, pin­ta­ven bas­tos. La tem­po­rada ante­rior, havia aca­bat bé, però havien mar­xat qua­tre dels juga­dors més impor­tants de la plan­ti­lla: el màxim gole­ja­dor, Taty Cas­te­lla­nos; el fut­bo­lista total, Oriol Romeu; un extrem rega­te­ja­dor, Riquelme, i un cen­tral de garan­ties, Santi Bueno. Expec­ta­ti­ves bai­xes que no van can­viar quan van començar a arri­bar els pri­mers fit­xat­ges: un extrem esquerre bra­si­ler jove del qual ningú no havia sen­tit a par­lar, Savio; un cen­tral que si bé havia jugat al Manc­hes­ter Uni­ted, l’Ajax i el Bayern, sem­blava que tenia més pas­sat que pre­sent, Blind; un altre cen­tral que venia del Barça i que sem­blava lent i inse­gur, Èric Gar­cia, i un punta abso­lu­ta­ment des­co­ne­gut d’un equip ucraïnès de qui mai no havíem sen­tit el nom, Dobvyk. A pri­ori, no sem­bla­ven unes car­tes gaire gua­nya­do­res. Sos­pito que gai­rebé tots hauríem sig­nat sal­var-nos en la última jor­nada o, amb sort, algu­nes jor­na­des abans del final.

Però a la vida no només impor­ten les car­tes que tens, sinó com les jugues. De vega­des, hi ha per­so­nes, equips, ciu­tats o països que sem­bla que tin­guin unes car­tes boníssi­mes, insu­pe­ra­bles, molts asos, però que no les saben com­bi­nar, no les saben jugar, no saben quan guar­dar-les i quan posar-les sobre la taula. I d’altres als quals la vida no els ha donat les millors car­tes però saben com i quan fer-les ser­vir.

El temps ha demos­trat que les car­tes que Cárcel va esco­llir per al Girona no eren gens dolen­tes, sinó tot el con­trari. Ja fa molts anys que l’encerta en la majo­ria de juga­dors; només cal com­pa­rar les plan­ti­lles que cons­tru­eix amb una sabata i una espar­de­nya amb d’altres que poden inver­tir deu o vint vega­des més. I el temps també ha demos­trat que Míchel les sap fer ser­vir. Així, pro­pis i estranys, amics i rivals, tot­hom que sàpiga una mica de fut­bol veu que l’estil de l’equip és efec­tiu i es reco­neix d’una hora lluny. Només el Girona juga com el Girona.

Però tot això és encara molt més bonic si ho posem en pers­pec­tiva històrica i valo­rem el que ens ha cos­tat. El 15 de juny del 2008, l’estadi de Mon­ti­livi va viure un dels par­tits més impor­tants de la història del Girona, que dis­pu­tava el par­tit de tor­nada del play-off con­tra el Ceuta per pujar a segona A, i l’estadi es va omplir a ves­sar com mai fins lla­vors. Una mà mira­cu­losa de Rafa Ponzo a una rema­tada de cap dins l’àrea petita i un gol de Migue van obrar el mira­cle i les por­tes del cel del fut­bol pro­fes­si­o­nal es van obrir.

Sí, veníem de molt enrere. Hem pas­sat molts més anys en cate­go­ries no pro­fes­si­o­nals que no a segona o a pri­mera. A par­tir d’aquesta pers­pec­tiva, podem valo­rar el que hem acon­se­guit. Tot i això, com amb totes les coses que millo­ren amb el temps, d’aquí uns anys encara ens en recor­da­rem i ho valo­ra­rem més. No sé si mai tor­na­rem a viure res sem­blant, però no ens volem des­per­tar del somni. L’any que ve juga­rem la Cham­pi­ons!