A Miguel Gutiérrez se li escapa un som­riure tra­pe­lla cada vegada que juga con­tra el Barça, i és que el fut­bo­lista de Pinto no pot ama­gar que és un rival espe­cial per a ell per dife­rents motius. La raó més con­so­li­dada és la seva llarga vin­cu­lació amb el Madrid, el seu club de for­mació. La més recent, no per això menys impor­tant, és l’estat de gràcia que viu el late­ral quan s’enfronta al con­junt blau­grana. No és casu­a­li­tat que el juga­dor de 23 anys, que va repar­tir set assistències en lliga la tem­po­rada pas­sada, fes els seus dos gols del curs 2023/24 con­tra els bar­ce­lo­nins. El pri­mer, en la històrica gole­jada a Montjuïc, en un par­tit en què, amb l’1-1 a l’electrònic, va tor­nar a avançar els blanc-i-ver­mells abans del des­cans amb un pun­xot espec­ta­cu­lar des de fora de l’àrea que en cap cas va ser una impro­vi­sació, sinó un recurs tècnic al qual sovint recorre gràcies a l’experiència que va adqui­rir en els seus ini­cis jugant a fut­bol sala, tal com ell mateix ha expli­cat poste­ri­or­ment en diver­ses entre­vis­tes. El desen­llaç d’aquell duel és cone­gut per tot­hom. El Girona es va impo­sar amb con­tundència (2-4) per situar-se líder en soli­tari i dei­xar set punts enrere els blau­grana, però encara que­dava l’enfron­ta­ment del mes de maig a Mon­ti­livi, en plena lluita pel sub­cam­pi­o­nat.

En aque­lla ocasió, Gutiérrez va tenir una par­ti­ci­pació des­ta­cada en la remun­tada del Girona (4-2). Portu va entrar al minut 65 i va ser el gran pro­ta­go­nista amb un doblet i una assistència per al madri­leny, que va mar­car el 3-2 que cap­gi­rava el resul­tat després que el murcià, habi­li­tat per una pas­sada en pro­fun­di­tat d’Aleix Gar­cia, pro­ta­go­nitzés una con­ducció per la banda dreta i deixés el gol en safata per a Miguel, inde­tec­ta­ble per a les defen­ses contràries sem­pre que tre­pitja zones inte­ri­ors. El late­ral, lliure de marca, va traçar una dia­go­nal abans de con­tro­lar dins l’àrea i defi­nir amb la cama dreta, aju­dat també per Koundé, que va posar el peu i va des­viar invo­luntària­ment la pilota, dei­xant Ter Ste­gen sense temps de reacció.

L’equip de Flick arriba com a líder en soli­tari, i un dels seus prin­ci­pals perills és Lamine Yamal. El late­ral esquerre tindrà l’exi­gent tasca d’atu­rar tota una joia emer­gent del fut­bol euro­peu, que es va pro­cla­mar campió de l’Euro­copa i està pro­ta­go­nit­zant un inici de curs pletòric en el qual ja ha repar­tit qua­tre assistències, el fut­bo­lista que més n’ha fet de pri­mera divisió. No obs­tant això, Míchel té més clar que ningú que la manera d’esprémer el poten­cial de Miguel és alli­be­rar-lo en atac perquè també pugui tenir presència a l’últim terç, on ja ha demos­trat capa­ci­tat per fer mal. I tot i que últi­ma­ment ha estat Francés qui ha tan­cat com a ter­cer cen­tral per la dreta en detri­ment d’Arnau, jun­ta­ment amb David López i Blind com els altres dos inte­grants de la línia defen­siva, la idea no variarà mal­grat els can­vis de peces que hi pugui haver. El que està per veure és fins a quin punt l’amenaça de Lamine pot obli­gar el tècnic de Valle­cas a intro­duir algun matís tàctic que pugui limi­tar, per moments, l'habi­tual lli­ber­tat posi­ci­o­nal del madri­leny.