“L’afició ha d’entendre que l’equip la necessita”

Això va dir? No n’estava al cas. Jo volia que el dis­curs repre­sentés a tot­hom des de 1930. Al final, pel Girona, hi ha pas­sat moltíssima gent. Juga­dors, però també diri­gents, tècnics, tre­ba­lla­dors... Jo he vis­cut una part de la història, però per mi era el moment de rei­vin­di­car tots aquests anys d’història del club.

Em va sor­tir del cor. Des del club van pen­sar que, dels exju­ga­dors, jo era el que estava més acos­tu­mat a par­lar a un grup, hi tenia més experiència. Em vaig reu­nir amb Míchel el dilluns ante­rior, a la ciu­tat espor­tiva, i li vaig dema­nar com volia que ho enfoqués. Havia vist el de París, citant Unzué i donant pro­ta­go­nisme a en Jota. He anat seguint Míchel i com toca aquest aspecte moti­va­ci­o­nal. Li vaig comen­tar com pen­sava enfo­car-ho, i li va sem­blar per­fecte. No ho vaig pas escriure. Sí que tenia al cap qua­tre punts de referència, però per anar-ho impro­vi­sant. Després, veient el vídeo, reco­nec que va ser un moment emo­tiu per mi. Em va venir al cap molta gent, com el meu pare, que va morir l’any pas­sat. O el meu avi, que també va viure el Girona. O excom­panys. Vul­guis o no, et pas­sen aques­tes emo­ci­ons pel cap. I vaig estar una mica nerviós, m’ho noto. Tot i que després molts com­panys exju­ga­dors em van dir que s’havien emo­ci­o­nat. I quan veus les cares de Stu­ani o Portu atents, segu­ra­ment és que els ha arri­bat, que és el que buscàvem, començant per Míchel. I si després diu que li va agra­dar, doncs és un orgull.

El Girona ha incor­po­rat molta gent jove entre l’afició. Tam­poc vaig voler cen­trar-ho en les bata­lle­tes dels ex ni recrear-me en les desgràcies. Jo ho vaig viure com a juga­dor i com a entre­na­dor, amb l’últim any estant qua­tre mesos sense cobrar, que ges­ti­o­nar-ho va ser molt com­pli­cat. I amb el tot o res con­tra el Múrcia. Però no es trac­tava de recor­dar els mals moments. I el Girona té molta història, des del 1930. Jo l’he mamat perquè ja tinc una edat i perquè ho vaig viure a casa. Pot­ser no gla­mu­rosa, però història. Èpoques amb 300 per­so­nes al camp. I això per mi també és història. Aque­lla gent que hi anava aque­lla època era tan impor­tant com els 14.000 que hi van ara. Ara, els de 20 o 25 anys, ho han vis­cut tot al fut­bol pro­fes­si­o­nal. A molta gent li has d’expli­car d’on vens. En Santi Car­rasco, que anava ves­tit de por­ter, havia jugat a Vista Ale­gre. En Lluís Bus­quets, quan jo era infan­til, va par­ti­ci­par en l’home­natge a Isi­dre Sala, que per mi ha estat el gran refe­rent del Girona. Com a mínim abans de Stu­ani! Que Stu­ani que­darà gra­vat en el temps, per tot el que ha fet i sobre­tot li valoro que es quedés quan es va bai­xar. Ara a la gent li hau­ria d’expli­car qui és l’Isi­dre Sala, que va poder mar­xar a equips supe­ri­ors i va fer tota la car­rera al Girona. I va ser el meu refe­rent. Jo, si l’equip hagués estat més amunt, pos­si­ble­ment no hau­ria mar­xat, però amb el somni d’arri­bar a pri­mera, havia de mar­xar. Doncs en Lluís Bus­quets era al meu cos­tat aquest dia de la Cham­pi­ons. Són mol­tes peces jun­tes. Hi ha una història que, d’alguna manera, l’altre dia es va veure repre­sen­tada. I per mi va ser un honor, més que un orgull, poder par­lar en nom de tota aque­lla gent. Això ja em que­darà per sem­pre.

És exac­ta­ment això. La gent pot dir: “Ostres, vas par­lar en un par­tit de Cham­pi­ons.” Per mi, l’honor era repre­sen­tar la història del Girona. No només dels juga­dors, perquè al final es va bus­car una repre­sen­tació de juga­dors, que també hi hau­ria pogut haver entre­na­dors, tre­ba­lla­dors... Molta gent. Penso en Ricardo Soley, mas­sat­gista, o Emi­lio Rodríguez, cui­da­dor de la gespa. Els vete­rans inten­tem rei­vin­di­car tots els que ens van aju­dar. Però clar, per la gent no és història cone­guda. Quan em vaig veure allà, l’honor no era estar par­lant davant d’un ves­ti­dor de Cham­pi­ons, era estar par­lant en nom de tot­hom que ha for­mat la història del club. Per mi és igual par­lar davant d’un equip de pri­mera divisió que de regi­o­nal; són fut­bo­lis­tes. Hi veia juga­dors, nanos.

No. El setem­bre de l’any pas­sat, a través d’en Jordi Melero, vaig dema­nar de veure entre­na­ments un parell de dies. Tenia curi­o­si­tat de veure com tre­ba­llava Míchel per fer-los jugar tan bé. Me’l van pre­sen­tar, però va ser una con­versa molt breu. Amb Cárcel sí que hi ha més relació. Que, per cert, li vaig dir que Dovbyk tenia una pinta fantàstica. La següent con­versa amb Míchel ja va ser aquesta per par­lar de la xer­rada.

És molt exi­gent i difícil, sobre­tot per una cosa ben clara. Hi ha hagut molts can­vis de juga­dors i has per­dut juga­dors molt i molt impor­tants. Els 24 gols de Dovbyk, les assistències i el dese­qui­li­bri de Savinho, el rol d’Aleix al mig, la impre­vi­si­bi­li­tat de Yan Couto, que quan el par­tit estava enca­llat, feia que pas­ses­sin coses, o la sor­tida de pilota i sere­nor d’Eric. Ara també se te n’ha lesi­o­nat algun, com Tsy­gankov. Agafa l’equip que vul­guis, el Barça, el Madrid o qual­se­vol altre, i treu-li aques­tes peces. Sí, és clar, n’has fit­xat d’altres. Però pri­mer s’han d’adap­tar. I igua­lar o millo­rar el nivell, no és fàcil. Fa falta temps per aca­bar d’assi­mi­lar tots els can­vis en la plan­ti­lla, amb les expec­ta­ti­ves molt altes.

T’hi has d’acos­tu­mar. També l’entre­na­dor, amb tot el seu equip, els doc­tors, els pre­pa­ra­dors físics... Hi ha un tre­ball de gestió impor­tant. A part de la pre­pa­ració a nivell tàctic, que pot­ser no tindrà temps, com ja li he sen­tit en alguna roda de premsa. Ha d’adap­tar la seva manera d’enten­dre el fut­bol i la seva meto­do­lo­gia al calen­dari. És un esforç, però crec que ho fa i té gent molt bona tre­ba­llant al cos­tat. Anirà bé, però no hem d’obli­dar que hi ha molts juga­dors nous i neces­sita un procés.

Em sento amb la sufi­ci­ent auto­ri­tat moral per par­lar del públic. Perquè soc d’aquí i el conec. L’any pas­sat va tenir un com­por­ta­ment increïble, amb la inèrcia, l’onada bona. Però també hi ha un punt d’exigència, molt gironí, molt català. Ja sabem com va. Després d’haver tas­tat el caviar, pot­ser no va bé una altra cosa. No tinc cap pro­blema a dir que, si no es posen les piles, si adop­ten l’acti­tud crítica del nou-ric, no ani­rem bé. Ja no dic d’estar ani­mant tot el par­tit, però sí que demano una mica de res­pecte, tant a l’entre­na­dor com als juga­dors, i a l’enti­tat. L’equip no està mala­ment, i podria tenir 3 o 4 punts més fent el mateix que ha fet. Comença a donar senyals que està aga­fant un altre cop la idea. Però, tot i aquests senyals, no serà un any fàcil. El que hem de fer, com a afi­ci­o­nats, és crear un esce­nari que Mon­ti­livi sigui un camp fotut de gua­nyar-hi pels rivals. Com l’any pas­sat. O una mica com l’esclat que hi va haver quan va sor­tir Stu­ani con­tra l’Ath­le­tic. Menys el par­tit del Barça, l’equip està demos­trant que llui­tarà sem­pre fins al final. I neces­sita la gent. Si no vols ani­mar, no xiu­lis. I m’ho faig venir a la història. Als que xiu­len, els diria: sabeu d’on venim? De la tra­ves­sia pel desert de molts anys que molta gent ha hagut de viure. Siguem-ne cons­ci­ents. Evi­dent­ment, s’ha de ser exi­gent. Però ara que el Girona ve d’una eufòria des­me­su­rada de les últi­mes tem­po­ra­des, s’ha d’apro­fi­tar per crear una iden­ti­tat de club, d’iden­ti­fi­cació, de suport. Passi el que passi. I si no han cor­re­gut prou, al final es xiula. Ja sé que el públic pot fer el que cre­gui, però també hem de ser cons­ci­ents que els clubs humils i petits neces­si­ten que se’ls ajudi a esti­rar el carro. Dema­na­ria a l’afició que aquest orgull gironí, la samar­reta i la ban­dera, es tra­du­eixi en suport a l’equip. I demos­trar que és una afició de pri­mera i ho vol ser per molts anys. Això Míchel pot­ser no ho pot dir, el pre­si­dent pot­ser tam­poc, i tu pot­ser tam­poc. Però jo sí. A mi, si m’havien de xiu­lar, ja ho han fet. Vaig dir al dis­curs que els juga­dors han de pen­sar en els afi­ci­o­nats. I ara diria als afi­ci­o­nats que tenen un grup de juga­dors que juguen per ells però que també els neces­si­ten. Hi ha d’haver aquesta comunió.

Per mi el con­cepte de con­so­li­dació a pri­mera és fona­men­tal. És clau. Hi ha el pro­jecte de la ciu­tat espor­tiva, la reforma de l’estadi, o un de nou. Tot això, serà molt més fàcil d’assu­mir acu­mu­lant anys a pri­mera.

Fa mal d’ulls i fa pena, perquè veus les gra­des retràctils sense ocu­par i et fa pena. Que crec que és injust, perquè s’han fet els Jocs i mol­tes acti­vi­tats amb gra­de­ries supletòries. Però bé, són les nor­mes. Sap greu, com també veure que la gent arri­bava tard i a més plo­vent. Crec que els pro­pi­e­ta­ris tenen la volun­tat de començar a apro­fun­dir amb la reforma de l’estadi. I la con­so­li­dació a pri­mera seria la millor manera de fer-ho tot via­ble. I si, per dir alguna cosa, en cinc o sis anys has aca­bat la ciu­tat espor­tiva i la reforma del camp, i encara ets a pri­mera divisió, després sí que podrem pen­sar a ser un Vila-real. Que sem­pre ha estat un refe­rent, des d’aque­lla maleïda pro­moció de Sala­manca.

A part de ser un cas excep­ci­o­nal, crec que és la per­sona més impres­cin­di­ble. Ha fet una feina increïble, difícil en moments en què podia haver cai­gut en la des­es­pe­ració i va man­te­nir la calma. Evi­dent­ment, hi ha una pro­pi­e­tat forta al dar­rere que li dona suport, però la clau espor­tiva és Cárcel. Entenc que Míchel pas­sarà a la història, ja és història del Girona, però si con­ti­nua així, és fàcil que vin­gui un equip de pri­meríssim nivell a bus­car-lo. Que en Qui­que vul­gui con­ti­nuar aquí és una gran notícia per al Girona. Si no va al City, vol dir que difícil­ment anirà a un València o Sevi­lla, per dir-ne algun. I per mi és clau que con­tinuï. Tindrà un pro­blema si Míchel marxa, perquè for­men una pare­lla molt potent i veuen el fut­bol igual, però si con­ser­vem en Qui­que ja tin­drem molt de gua­nyat. No té una vareta màgica per si se’n va Dovbyk dur-ne un altre que faci 24 gols, o des­co­brir un altre Savinho. Això és impos­si­ble. Però és garan­tia de coherència, bona feina, tocar de peus a terra, no dei­xar-se arros­se­gar ni per les desgràcies ni per l’eufòria. És una garan­tia d’esta­bi­li­tat.